UN ANEGUET VIATGER (2)

Estava dins de l’aula; s’havia acabat el curs i només quedava un aneguet ja crescudet i jo. Me’l mirava amb ulls incrèduls: “Com és que ningú t’ha volgut?” “Què faré amb tu ara?” El pobre ànec em mirava amb uns ulls tristos. Notava que aviat estaria abandonat i no tenia cap lloc on refugiar-se.

Em sentia responsable d’aquella criatura, al cap i la fi tot era culpa meva, em vaig deixar portar per les circumstàncies i no vaig ser prou fort per donar una negativa i deixar-lo a la botiga. Ara no el podia abandonar, havia de prendre una solució el més aviat possible. Primer vaig anar a buscar el conserge i li comentà l’afer , ell em comprengué i es va comprometre a guardar-me l’ànec un parell de dies , fins dilluns. Tenia dos dies per poder pensar on podia encabir l’ànec.

Dilluns de bon matí vaig contractar un taxi i amb una capsa preparada per portar l’ànec, em vaig dirigir a l’escola , posà l’ànec dintre la capsa de cartró i donà l'adreça de casa al taxista. No volia que el taxista veiés l’ànec , em feia vergonya anar amb un ànec pel món , però l’ànec no en tenia gens ni mica de vergonya i quan ja arribava a Badalona va i treu el cap fora de la capsa i...nyec, nyec, nyec... El taxista es gira i veu el coll i cap blanc de l’ànec i em diu:” Aquests animals són molt bons defensors de les llars” , Jo li contestà “ Si, per això l’he anat a buscar , perquè em defensi la casa” Ja vam convertir en oca un ànec blanc i espantadís.

Arribem a l’apartament i .... deixo l’ànec a la cambra de bany, omplo la banyera amb una mica d’aigua perquè es pogués netejar i descansar després del viatge en taxi. L’ànec comença a espolsar les plomes i em deixa tota la cambra de bany mullada, surt i camina per la casa..., em deixa presents on li sembla...El meu pis s’ha convertit en un tres i no res en una corralina. Vaja! He de trobar una solució!!.

Havia d’anar com cada estiu a un poble de Lleida on vivien els meus pares i la meva germana. Preparo les maletes, la capsa amb l’ànec i compro un bitllet pel tren Talgo per anar a Lleida , així aniríem més ràpid i més còmode, l’ànec i jo. Els altres trens eren de seients de fusta i tardaven el doble de temps per fer el mateix recoregut.

Deixo l’ànec a una terrasseta de la casa del poble a prop on dormia jo, així em podia cuidar de l’aneguet i tots dos ens trobàvem més acompanyats.

Molts matins caminava pels marjals buscant caragolins , que és el caviar dels ànecs , ell m’ho agraïa molt. Es posava tant content que de seguida el sentia cridar: nyec, neyc, nyec..., i a seguir-me per tota la terrassa.

D ‘aquesta manera amb bona pau i harmonia vam passar tot l’estiu l’aneguet i jo. En començar el mes el setembre vaig deixar l'ànec a casa de la meva germana i jo tornà a Badalona a treballar.

El nou curs el començava a una nova escola, aquesta vegada ubicada molt més a prop de casa , una escola de Badalona. Portava més d'un mes treballant molt feliç i tranquil, quan rebo una trucada telefònica de la meva germana ...