EL PESSEBRE

Quan arribava la festivitat de santa Llúcia a casa meva començàvem a fer el pessebre i ens passàvem tot el dia col•locant les figuretes. Havíem de netejar-les i retirar les que s’havien malmès o trencat ( Ja que eren de fang). El cap de setmana anterior ja anàvem fins a la Creu de Montigalà cercant la molsa i atzavares petites per poder formar un paisatge català i tot nevat de farina.
Avui he passat per davant de la casa de quan era xiquet, les finestres estan iguals, el color de la façana segueix gris, per poc em veia a mi mateix mirant per la finestra, ben clenxinat i amb pantalons de golf; m’han vingut desitjos de trucar a la porta i entrar a veure si ja havia construït el pessebre, però segurament els nous habitants de la casa són uns éssers estranys i ens trobaríem en diferents plans d’existència això. Potser no podria sortir de l’atzucac en que em posaria. M’ha fet por i m’he quedat amb el record del pessebre i jo recitant a l’entorn de la cova petits poemes de Nadal, el braser escalfava el menjador i la meva àvia m’explicava històries del avantpassats.
Avui en Josep m’ha convidat a veure el seu pessebre que cada any el fa a damunt de la taula del menjador . Hi conviuen figures de fang de principis del segle XX i amb alguna de més propera. Ell sempre segueix la tradició i es va passar el diumenge dia 12 de desembre treballant fins a les tantes de la nit per poder tenir preparat el pessebre el dia de Santa Llúcia , amb sorra de la platja, molsa de la muntanya i atzavares del camí de sant Jeroni.


Les fotografies corresponen al Pessebre de la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

LA MEVA ESCOLA DE BATXILLERAT ELEMENTAL

Fa uns dies em vaig dirigir caminant fins a la cruïlla del carrer Garriga i Alfons XII de Badalona . Em va venir nostàlgia de poder veure l’edifici en el qual vaig passar uns cinc anys de la meva vida. Uns anys on vaig aprendre a ser autodidacta i a poder sobreviure a la incertesa dels càstigs físics o morals que em podia esdevenir només entrar en aquest edifici. Malgrat tot sempre he tingut un record de pèrdua de temps que procurava no malgastar-lo totalment fent “absències” prolongades i m’escapolia a passar l’estona a la única biblioteca que existia a Badalona on enmig del silenci i essent amo del meu temps llegia diversos llibres que venien a les meves mans. Giovanni Papini, Curzio Malaparte, Plató, Ortega i Gasset, ....i l’Enciclopèdia Espada.
Les altres vegades em passava hores i hores copiant la lliçó que no havia estudiat. O bé em quedava sense dinar i tancat sol durant les hores al migdia i no arribava a casa fins ben tocades les 10 de la nit.
L’educació en si, era molt espartana. L’edifici havia format part d’una antiga draperia i una mestra de fort caràcter que molts l’anomenaven “la monja” dirigia l’escola . Estava formada d’una sola nau i nomes trencava la unitat unes escales de fusta que donaven a un altell de fusta i amb separacions de tablex.
Una taula gran on estava ella i unes cadires amb un braç per poder escriure era el que havia presidint l’espai.
La resta només eren taules planes amb dos o tres alumnes d’edats i cursos diversos. Convivíem hores i hores sense fer res , només estudiant del llibre o fent exercicis que de tant en quan corregíem a la pissarra.
El moment més temut era quan escrivia a la pissarra “ 2º curso a las sillas”. Això podia ser nefast per la meva integritat física i moral ...unes preguntes i... “copia 100 veces la pregunta con su respuesta”, “ hoy te quedas hasta las 10 de la noche a estudiar” i fins que no ho deies fil per randa no sorties del forat.

Un fet que mai li perdonaré va ser quan jo que era lector de "Hazañas Bélicas" , en una llibreteta tenia un seguit de dibuixos de tancs, avions i soldats dels qulas estava molt orgullós del meu art de dibuixar-los , els havia dibuixat a casa i ho havia portat a escola per poder ser admirat pel meu company de taula i ... la mestra de manera sigilosa es presentà darrere meu i em va fer mostrar els dibuixos del primer a l'últim i a cada dibuix una bofetada...després me'ls va fer passar de l'últim al primer i més bofetades ....vaig quedar amb la cara vermella ...Ja no vaig tornar a dibuixar mai més.
Ara ja no existeix l’escola i aviat no quedarà res de res en la venda de l’edifici com a solar per a construir diverses vivendes.

CA L'ARNÚS (1) : LA FONT PÚBLICA

Dedicatòria a Roca i Pi

A la dècada dels anys 50 i fins i tot als 60, l’aigua mineral es comprava a garrafes . A Badalona venia un carro carregat de garrafes des de la font dels castanyers i passava per les cases a vendre l’aigua entre els veïns de la ciutat, quan tothom va comercialitzà les aigües de les fonts de muntanya, aquesta aigua no ho va fer.
L’aigua de l’aixeta tenia un gusta a calç molt forta. A casa meva com a una bona quantitat de famílies obreres no compràvem aigua mineral ni la de la font dels castanyers, sinó que anàvem a cercar-la a una font que tingués aigua de mina . Més o menys a prop de casa teníem dues fonts on l’aigua era de mina i tenien accés públic. Una era la de la rectoria de l’església Santa Maria, però per diverses raons no hi teníem massa devoció per anar-hi. L’altra font era la que estava situada a la façana de l’entrada de Ca l’Arnús , per arribar fins aquesta font em semblava que anàvem d’excursió.
Tan bon punt arribava el bon temps ,un dia a la setmana , després de sopar : la meva mare, el meu pare, la meva germana i jo ens arreglàvem per sortit de casa amb una garrafa cadascú, dues garrafes més grans i dues més petites. I el meu pare ens explicava històries mentre caminàvem a les afores de la ciutat.
Quan ja havíem proppassat l’ajuntament , sabíem que aviat arribaríem a Can Soler i ens pararíem una estona per a poder saborejar un gelat o una orxata. Era parada obligatòria , una de les parades mes profitoses que recordo d’aquella època. Després més animats per la petita estona gustativa , caminàvem fis arribar a prop de la Riera Canyadó , on ens havíem de posar a la cua per poder omplir aquelles garrafes que portàvem. Sempre havia cua de gent amb garrafes. De fet era una època que hi havia cues per tot.
A la cua sempre es comentava de les excel•lències d’aquella aigua de mina (així l’anomenàvem), uns deien que el senyor Arnús havia fet aquella font per donar l’aigua al poble, altres que si totes les cases de l’entorn , no pagaven aigua perquè els senyors Arnús ho havien acordat així. Sempre em mirava amb enveja aquelles cases que no havien d’anar a buscar aigua en garrafes.
A finals dels 60 , vaig anar a viure a prop de la font de L’Arnús i ja no rajava aigua.
Ara aquesta font torna a rajar aigua, però és l’aigua que hi ha a qualsevol font de la ciutat.

La font de Ca l'Arnús

EL "PADRÍ" PEDRO

Aquest és el retrat del “padrí” Pedro . Durant molts anys ha presidit la meva habitació de les golfes i d'ací no s'ha mogut. Les llargues nits d’hivern em feia companyia junt amb la meva gata Norma.
L’he vist tant de temps mirant-me amb aquests ulls bondadosos, que quan vaig a visitar a la família, m’arribo a les golfes de la casa vella, per poder estar una estona amb ell.
En la meva infantesa ignorava la seva existència. No el vaig poder coneixer en persona i fins que no vaig ser una mica més gran, no em vaig adonar del seu retrat, va ser quan anava a passar les vacances al poble i a vegades pujava a les golfes a contemplar els tresors allí guardats: Els llibres d’història de Catalunya de Aulèstia, Diccionari de la Llengua catalana pre-fabriana, Una Bíblia protestant del 1898,i altres joies bibliogràfiques. Havia també altres llibres d’advocacia sense cap valor emocional, alguns d’ells amb el temps van servir per escalfar-me , cremats a la llar de foc que hi havia al costat de la meva habitació. Ell ja presidia les golfes enmig de la paret principal de l'habitació. Embadalit com jo estava amb aquelles golfes, em vaig quedar a viure rodejat d’aquells tresors i vigilat pel bondadós "padrí" Pedro.
Aviat el “padrí “ Pedro i jo ens vam fer amics , per alguna raó havíem coincidit el meu besavi i jo a la mateixa habitació. De fet sabia molt poca cosa de la seva existència; a casa no som addictes a l’arbre genealògic. Hem estat una família nòmada i de Lleida vam anar a parar a Badalona. Després vam tornar al poblet de Lleida i jo em vaig entornar a Badalona. Les arrels no les tinc gaire profundes.
Algunes vegades preguntava al meu oncle Ramon si sabia alguna cosa d’aquell personatge que tenia a la meva habitació. I d’ell vaig saber que era el meu besavi. El “padrí” Pedro va ser un home molt emprenedor de la meitat del segle XIX , havia estudiat i era una persona intel•ligent, va néixer al poble d’Alcampell ( La Llitera) i arribà al meu poble com administrador del senyor marquès i apotecari al poble. Sabia tota classe de remeis .
Quan m’explicava això el meu oncle i jovenet com era , em pensava que la meva ascendència tots eren marquesos, comtes i gent de la reialesa. Vaig estar molt de temps esperant un títol nobiliari d’algun parent llunyà.
La casa del marquès es trobava davant mateix de la meva casa, els administradors no tenien res a veure amb la meva família. Havien passat més de cent anys, però jo sortia amb la neboda de la “senyora marquesa” ( així l’anomenaven a la dona de l’administrador), d ‘aquesta forma vaig poder entrar a formar part de la “noblesa". Actualment la casa del marquès està enderrocada, la “senyora marquesa” va morir i de la seva neboda no en sé res.

LA POR DE L'ESPERA

Llum d'oli ( xinxeta segons l'àvia) , S'utilitzava per il·luminar les ànimes dels sants i dels avantpassats

Per motius de feina del meu pare, tota la meva família es va traslladar d'un poblet de Lleida a la ciutat de Badalona , quan jo només tenia sis anys.

El meu pare era encarregat de fàbrica tèxtil, en aquell temps l'encarregat principal d'una fàbrica era la mà dreta del director i normalment vivien ell i tota la família en una casa propietat de la mateixa fàbrica . Per aquesta causa vam anar a viure a un casalot gran i feréstec . amb patí exterior, soterrani grandiós, i portes immenses..

Eren els anys 50 , a les postrimeries de l’època de l’estraperlo, encara hi havia la cartilla de racionament, la qual no donava suficient alimentació per les cinc boques que érem a casa. El meu pare algun dissabte que no treballava agafava el tren i anava a algun poble del Vallès a comprar oli, pa, carn , verdura... i la meva mare, la padrina, la meva germana i jo ens quedàvem a casa esperant-lo.

Molts dies es feia fosc i el meu pare encara no tornava, la llum de la casa era molt minsa, aleshores tots quatre ens recollíem en una sala a la llum d’una xinxeta o llumeneta d’oli i l’àvia que era la que més sabia d'oracions i encanteris començava a resar:

Avui és el dia,
Avui és el mes,
El Vicenç fora de casa és.

Els àngels que l'acompanyen són trenta tres
La seva sang que no sigui derramada.

La seva carn que no sigui matxucada.

La capa de sant Joan

l’abrigui darrere i davant.
La capa de Sant Pere

l’abrigui davant i darrere.

El "manto" de la Verge Maria

l'abrigui de nit i de dia.
Gloriós Sant Antoni

Gloriós Sant Rafel

Ens guardi de prendre mal.

Amen

I tot això entre les ombres allargassades i el silenci abassegador d’aquell casalot aïllat del món i a la meva ment se’m formaven imatges angunioses del meu pare mort en baixar del tren i el seu cap matxucat i en un toll de sang. Les llàgrimes em saltaven i no estava tranquil fins que ja de negra nit el meu pare carregat i somrient obria la porta tot feliç amb els aliments adquirits ves a saber a quin preu.

Han passat els anys i no puc esborrar de la meva ment aquesta part tètrica d'aquella oració.

EL FINESTRÓ

Finestró.- m. Port eta exterior d'una finestra. / Batent, generalment de fusta, que serveix per a tapar la part vidriada de la porta d'un balcó, d'una finestra, etc. (diccionari IEC, 1995)

Avui dia a les construccions de cases noves ja no s'utilitzen els finestrons, porten persianes americanes, però en la meva infantesa vivia en una planta baixa i les finestres tenien finestrons, per poder enfosquir la sala.

Quan estava malalt era quan m'ho passava més bé. Em deixaven sol a l'habitació i amb els finestrons tancats de forma que només entrava un minúscul raig de llum.

L'habitació donava a un carrer prou concorregut i les ombres de les persones, els carros i altres vehicles quedaven reflexats al sostre de l'habitació. Jo quedava sorprès i meravellat i seguia els itineraris d'aquells objectes reflexats com si fos un filmació.

Quan més m'agradava era quan havia plogut i el carrer quedava enfangat i amb tolls d'aigua. Quan això ocorria i sortia el sol al matí podia veure al que anava en bicicleta, el que caminava de pressa a la feina, la dona amb el cistell de la compra, el carro del drapaire , etc .. en colors i complet ament definit. Aquest principi de la càmera fosca em sorprenia gratament. Aleshores si que ho gaudia.