LES OQUES DEL CLAUSTRE DE LA CATEDRAL

Una de les atraccions que més m’agraden de la Catedral de Barcelona són les oques del claustre. M’agradaven quan era un xiquet, m’agradaven quan era jove i sempre passava a veure-les i m’agraden encara ara. Quan era jovenet visitar el claustre de la Catedral de Barcelona era poder passar una estona de molta pau i silenci només trencat pel soroll somort de les oques i de l'aigua de la font. Ara ja no puc anar com abans: primer perquè la pau i el silenci s'ha perdut per la quantitat de turistes que visiten el claustre i segon que la catedral només l’obren gratuïtament a les hores del culte i sense deixar veure el claustre . Les altres hores previ pagament de 5 € ho deixen veure tot. Hi ha alguna estona els festius que també es pot visitar de forma gratuïta el claustre.
Massa complicat per mi , total el silenci i la pau ja no es troba. Només val la pena per veure les oques.



Hi ha dues tradicions populars que jo sàpiga la primera diuen que al safareig del claustre de la catedral hi ha tretze oques perquè representen els anys que tenia Santa Eulàlia quan la van martiritzar i també representen els seus tretze martiris.



La segona tradició és més popular i més de poble: Hi havia un pagès que va anar a ciutat amb un parell d’oques dins d’un cistell per anar a veure a un seu parent canonge i portava les oques com a present. Va demanar on podia deixar les oques aquella nit mentre esperava trobar el seu parent i li van dir que al safareig del claustre. Aquella mateixa nit uns lladregots volien robar el tresor de la catedral i les oques en sentir soroll van formar tal aldarull que els lladres van fugir esperitats i si no han parat encara corren.

Des de les hores les oques van quedar-se a la catedral i ja no van sortir més del safareig del claustre i si aneu les veureu ben blanques i espavilades. Sempre estan menjant i es mostren molt amables amb els visitants.

Nota .- El proper dijous dia 3 de juny, diada del Corpus, no deixeu d'anar al claustre de la catedral . Es pot visitar de forma gratuïta i a més veureu l'ou com balla.

UN ANEGUET VIATGER (3)

UNA GRANJA A MIDA

La meva germana va arribar a Badalona amb el nostre estimat ànec. Tenia un altre cop un problema domèstic així que vaig haver de posar la meva imaginació en marxa .

Dilluns mateix vaig organitzar una granja d’animals domèstics de corral. Vaig tenir un parell de seguidors d’entrada i després molts més. El lloc del meu treball era en plena muntanya i estàvem rodejats de vegetació per totes parts, boscos, estanys plens d’aigua, arbres centenaris, i en un lloc adequat i no gaire amagat un parell de gàbies d’obra força grans , era el lloc idoni per a construir aquell embrió de Granja. Ens animàrem i estones lliures vam començar a netejar els habitacles, els vam desinfectar i començàrem a pintar. Quin entusiasme!!. Anàvem plens de pintura i el bon humor ens animava a seguir. En una setmana ho vam tenir enllestit.

Ara havíem d’aconseguir més animals però de moment teníem un ànec completament consentit i els que visitaven la granja quedaven embadalits amb la història, amb tot aquesta fama que ja tenia l'ànec, li havíem de posar un nom i entre tots decidírem posar-li el nom de “Fritz Saturnino”. A la Granja hi posàrem uns responsables que eren els grangers i cuidaven la granja, organitzava les visites,.., Quines cues es formaven per assistir als moviments de bec de'n Fritz.

Al cap d’un temps, d’un experiment d’incubadores, ens van sortir pollets de gallina. I els vam deixar a la gàbia , ja teníem sis pollets i un ànec.

Tots els animals de la granja van anar creixent i els xiquets estaven contentíssims amb aquells animalons. Els pollets es van convertir en quatre gallines i dos galls. Més tard va arribar un porquet, però no el vam acceptar, no sabíem on posar-lo.

Ara només ens faltava trobar parella pel pobret ànec . Cosa que es va produir al cap de poc temps quan una xiqueta va anar a Galícia i els pares li van comprar un ànec i en veure que teníem una granja el va portar i així ja vam tenir la parelleta.

Quan va acabar el curs, els animalons es van quedar a la granja i jo ja no me’n vaig cuidar més. Tenia altres obligacions. La granja va seguir creixent i si no l’han enderrocat encara hi deu ser. Després d'aquest afer ja no he volgut saber res d’animals de ploma.

UN ANEGUET VIATGER (2)

Estava dins de l’aula; s’havia acabat el curs i només quedava un aneguet ja crescudet i jo. Me’l mirava amb ulls incrèduls: “Com és que ningú t’ha volgut?” “Què faré amb tu ara?” El pobre ànec em mirava amb uns ulls tristos. Notava que aviat estaria abandonat i no tenia cap lloc on refugiar-se.

Em sentia responsable d’aquella criatura, al cap i la fi tot era culpa meva, em vaig deixar portar per les circumstàncies i no vaig ser prou fort per donar una negativa i deixar-lo a la botiga. Ara no el podia abandonar, havia de prendre una solució el més aviat possible. Primer vaig anar a buscar el conserge i li comentà l’afer , ell em comprengué i es va comprometre a guardar-me l’ànec un parell de dies , fins dilluns. Tenia dos dies per poder pensar on podia encabir l’ànec.

Dilluns de bon matí vaig contractar un taxi i amb una capsa preparada per portar l’ànec, em vaig dirigir a l’escola , posà l’ànec dintre la capsa de cartró i donà l'adreça de casa al taxista. No volia que el taxista veiés l’ànec , em feia vergonya anar amb un ànec pel món , però l’ànec no en tenia gens ni mica de vergonya i quan ja arribava a Badalona va i treu el cap fora de la capsa i...nyec, nyec, nyec... El taxista es gira i veu el coll i cap blanc de l’ànec i em diu:” Aquests animals són molt bons defensors de les llars” , Jo li contestà “ Si, per això l’he anat a buscar , perquè em defensi la casa” Ja vam convertir en oca un ànec blanc i espantadís.

Arribem a l’apartament i .... deixo l’ànec a la cambra de bany, omplo la banyera amb una mica d’aigua perquè es pogués netejar i descansar després del viatge en taxi. L’ànec comença a espolsar les plomes i em deixa tota la cambra de bany mullada, surt i camina per la casa..., em deixa presents on li sembla...El meu pis s’ha convertit en un tres i no res en una corralina. Vaja! He de trobar una solució!!.

Havia d’anar com cada estiu a un poble de Lleida on vivien els meus pares i la meva germana. Preparo les maletes, la capsa amb l’ànec i compro un bitllet pel tren Talgo per anar a Lleida , així aniríem més ràpid i més còmode, l’ànec i jo. Els altres trens eren de seients de fusta i tardaven el doble de temps per fer el mateix recoregut.

Deixo l’ànec a una terrasseta de la casa del poble a prop on dormia jo, així em podia cuidar de l’aneguet i tots dos ens trobàvem més acompanyats.

Molts matins caminava pels marjals buscant caragolins , que és el caviar dels ànecs , ell m’ho agraïa molt. Es posava tant content que de seguida el sentia cridar: nyec, neyc, nyec..., i a seguir-me per tota la terrassa.

D ‘aquesta manera amb bona pau i harmonia vam passar tot l’estiu l’aneguet i jo. En començar el mes el setembre vaig deixar l'ànec a casa de la meva germana i jo tornà a Badalona a treballar.

El nou curs el començava a una nova escola, aquesta vegada ubicada molt més a prop de casa , una escola de Badalona. Portava més d'un mes treballant molt feliç i tranquil, quan rebo una trucada telefònica de la meva germana ...

UN ANEGUET VIATGER (1)

Ànec trobat davant d'una botiga de joguines a la Rambla Prim

Era l’any 1972, una primavera en el Corte Inglés. Aquests magatzems van patrocinar un concurs de vaixells de paper. En aquell temps em dedicava a donar classes de Primària i vaig proposar als alumnes de participar en el concurs de vaixells. Tots es van entusiasmar , així que ens vàrem posar tot seguit a treballar amb diferents classes de paper , llapis , colors, tisores i pegament ; tots ens vàrem dedicar a fer retallables i muntar vaixells a quin millor.

Al cap d’uns dies ja teníem un gran estol de diferents tipus de vaixells:barquetes de pesca, vaixells de vapor, caravel•les, portaavions, destructors, ... fins i tot vam aconseguir recrear el Titànic.

Amb tota la quantitat de vaixells de paper ens dirigírem als famosos magatzems de la plaça Catalunya. Cercant el lloc on havíem d’entregar tot el nostre estol, els nens que m’acompanyaven van veure uns aneguets vius, tots groguets, que els tenien a la venda i es varen quedar bocabadats mirant-los: “ Ernesto, compra’ns un aneguet per la classe” . “ El cuidarem molt bé entre tots”.Jo era molt jove i davant d’aquelles pregàries d’aquells xiquets vaig caure en la temptació i vaig comprar un aneguet d'aquells per la classe.

Així una vegada vam entregar els vaixells al magatzems i aplegàrem a l’escola amb l’aneguet, tota la mainada que es trobava a l’escola ens van rebre amb una gran alegria en veure que arribàvem acompanyats.

Vàrem fer torns per cuidar l’animaló i cada dia un xiquet se l’emportava a casa . Després quan tronava a l'escola, l’aneguet participava de totes les activitats escolars, jugava al patí amb els alumnes, estava a clase al seu lloc assignat , potser fins i tot diria jo que era el ser viu que més atent estava i el que escoltava amb més afició tot el que es deia.

Pels caps de setmana vam fer llistat per saber a quina casa estaria hostatjat , va venir la Setmana Santa i se'n va anar de vacances a casa d'un alumne. Tothom volia tenir l'aneguet a casa. Jo estava cofoi, tot anava molt bé, no m'havia de preocupar de res; l'aneguet anava canviant el plomatge i passava del color groc intens a un color blanc i s'anava poblant de plomes cada vegada més llargues, cada dia es feia més gran i ja començava a no estar-se quiet al cabàs que li teníem assignat.

Va arribar el mes de juny i amb ell el final de curs i.... tots els nois i noies van marxar de vacances i ningú se'n recordava d'emportar-se el pobret ànec de vacances i jo veia desesperat com l’aneguet es quedava sol a classe. Només quedàvem ell i jo . Què podia fer? Me l’havia d’endur a casa? Em tindria lligat tot l’estiu? Havia d’anar de viatge de vacances amb ell?...