Aquest bloc és un petit calaix de sastre d'imatges i sensacions de la meva percepció del món per un forat

dijous, 29 d’abril de 2010

EL SOL I LA LLUNA

Dia 28 d'abril : EL SOL

Si tenim a mà un calendari on estiguin representades les fases de la Lluna, veurem que el dimecres 28 d'abril assenyala lluna plena.

Aquest vespre no volia veure futbol. He apagat la televisió i enmig del silenci he girat els ulls al mar i veig com apareix emergent de les aigües calmades , la lluna plena roent, talment com una Venus de Botticelli, he premut el botó de la meva càmera vermella i d'aquesta forma poder immortalitzar aquest moment tan prodigiós de la natura.

dia 28 d'abril: LA LLUNA

dimecres, 28 d’abril de 2010

LA PIANOLA

concertista de pianola

Quan vaig a Barcelona ( cada matí), ,normalment surto del metro a Universitat i enfilo Ronda de Sant Antoni cap al sud, fins arribar a la Ronda sant Pau, és un recorregut on em trobo amb personatges que viuen a Barcelona , treballen a Barcelona o bé reben ajudes socials de Barcelona. La varietat de personatges és molt amplia i no precisament de turistes.

Dilluns passat a la cantonada del carrer sant Antoni (antiga porta d'entrada a Barcelona abans de destruir les muralles medievals ) amb Ronda sant Pau vaig escoltar i veure aquest concertista del manubri, Ja n’hi ha pocs de músics de pianola de carrer i em va impressionar poder veure una relíquia del passat, en plena activitat. Allí estava el concertista interpretant la música de les “verbenes madrilenyes”. Els vianants passaven pel seu costat, uns ràpidament com si fessin tard a la feina, altres de manera indiferent i sense adonar-se d'aquella ocasió única de poder ser testimonis d'un intèrpret de la pianola. Jo no em volia perdre aquest testimoni vivent de la música d'altre temps, quan no hi havia ni cintes , ni CD, ni MP3. Em vaig apropar i vaig estar gaudint i escoltant d' aquella música que a principis dels anys 60 ompliaen amb els seus sons els carrers i les places de la ciutat .

Potser aquest és un dels últims músics que podrem veure en actiu portant una pianola pels carrers de la ciutat. Un ofici en plena i absoluta decadència mundial.


dimarts, 27 d’abril de 2010

UN GAT ESQUERP

gat de la riera Canyadó

Després del meu viatge a Grècia, la meva amiga va voler adoptar un gat i un dia em telefona per anunciar-me la bona nova. La gata d’una bona companya seva de Sant Cugat havia tingut una camada de gatets i cercava mares adoptives. El gatet en concret semblava que era de casa bona ( havia nascut a sant Cugat). Jo com podeu suposar vaig estimular i animar a la meva amiga a l’adopció del gatet ( mai ho havia d’haver fet), a partir d’aquest moment les nostres converses giraven en torn de la imminent adopció; com havia de cuidar el gatet, quins utensilis havia de tenir a casa: el llitet, el caixó de la terra, els estris d’higiene, el tronc per rascar, el menjar més adient ....

Al cap de poc ja tenia el gatet a casa i li va posar el nom, quan m’ho va dir vaig ensumar que no era massa adequat per un gat i em sembla que va ser a causa del nom que el gatet des d’un principi es mostrà esquerp, més tenint en compte que el gatet era femella. El nom era : Unamuno. Com podeu comprovar amb aquest nom no podia ser un gat normal.

La meva amiga no tenia idea de gats, sempre havia tingut gossos, els gats això ho perceben i has de fer un nou plantejament de la vida si vols eixir amb èxit d’aquest canvi, i més quan t’ha tocat en sort un gat esquerp.

Des d’un principi ja vaig veure que si no s’actuava amb fermesa aquell gat portaria problemes, però no hi havia res a fer, la meva amiga s’entossudia en tractar el gat com si fos el més important de la casa. Així dia a dia entre el tracte de nen mimat i el nom grandiloqüent i lletraferit que portava, el gat anava agafant cada dia més fums. S’anava fent l’amo de la casa. Pujava damunt de la taula i mostrava les dents si el volies treure, quan ocupava el sofà , t’havies de seure en un altre lloc, i així entre mims i coto fluix el gat va anar creixent.

Lla meva amiga ja no va poder anar més de vacances, no trobava ni cap veïna ni cap cangur que ni per tot l'or del món es volgués fer càrrec del gat, ja que acabaven assenyalades de les urpes de l'engelosida gata. Els amics havíem deixat d’anar a casa seva, la gata no ens deixava entrar, ens barrava el pas. Fins que finalment va ocórrer el que ja es veia a venir.

La gata es va fer ama de la casa i no va deixar entrar a la mestressa.

dilluns, 26 d’abril de 2010

ROSES FORJADES

Divendres 23 d’abril vaig anar a passejar pels carrers on va haver la primera industrialització de Barcelona. Aquest conjunt de carrers des de Ronda Sant Antoni a Drassanes i des de les Rambles al Paral•lel, avui l'anomenem Raval.

Aquesta part de Barcelona li tinc especial devoció per diverses causes , la primera i més important és perquè anar a caminar i perdrem pel Raval és com viatjar pel món, per la gran quantitat d'etnies, formes de vestir, costums, olors, espècies, aliments desconeguts, llengües, restaurants de terres llunyanes..., i en aquest dia tan florit i angoixant de sant Jordi era l'únic espai de Ciutat Vella on es podia trobar una mica de pau, sense aglomeracions ni venedors de llibres i roses.

Travessant carrerons i passatges vaig arribar al carrer Sant Ramon , un dels poc carrers que queden de l’antic “Barri Xino” barcelonès ( ara en procés de transformació). Noto que hi ha força gent a la plaça de Pere Coromines (carrer Sant Ramon). Quan estic més a prop miro encuriosit que hi ha uns quants artesans forjadors, dins d'un espai acotat de la plaça, treballant la forja. Elaboren unes roses forjades a base de posar el ferro roent i després a cops de mall li van donant la forma desitjada. M’agrada força veure aquestes celebracions artesanes que ens remunten a un temps passat sense tantes tecnologies, on el treball artesà és una obra d’art . Al mateix carrer Sant Ramon hi ha un taller de forja davant de la plaça.

Si voleu saber més d’aquesta celebració o sobre la forja cliqueu a l'enllaç.

http://www.tallerdeforja.net/

divendres, 23 d’abril de 2010

"ESPAIS INTERESTEL·LARS"


He anat a veure les estacions de metro de la nova línea 10 de Badalona. A l’hora que he anat era fora de l’hora punta i els vagons gairebé anaven buits , quan m’he trobat en aquelles estacions grises de color metàl•lic , m’ha semblat que estava en un altre món. M’he traslladat a un espai sideral de La guerra de les Galàxies , una meravella, anava d’una estació a una altra com si fos un nen que gaudia d’un regal molt costós. Pensava que en qualsevol moment se m’apareixeria R2-D2 i C3-PO . M’estava convertint en un personatge intergal•làctic, potser en Han Solo


No era jo sol el que es trobava així. A poca distància trobo una senyora amb el cabell blanc, la princesa Leia Organo una mica entrada en anys, portava un carro de la compra i estava caminant sense rumb per l’estació de Llefià, quan m’ha vist..S’ha dirigit cap a mi per demanar auxili davant d’aquella intrincada i laberíntica estació. Meravellada o espantada de veure que els ascensors anaven sols i paraven on tenien assenyalat. Cap botó podies prémer, ja que hi havia absència d’ells. Hem estat parlant llarga estona i amb una conversa prou amena.


Després he pujat al tren en direcció Gorg i m’he col•locat davant de tot, al lloc del no conductor i des d’allí podia veure com el tren penetrava dins del túnel. He pogut cumplir una de les meves il•lusions de xiquet, conduir un tren metropolità.


Absort com estava m'ha vingut al cap una música tot d’una, passejant per aquells llarguíssims passadissos del metro. La manca de color m’ha suggerit Soon-yes. Una música de rock de l’any 1974.




Aquesta música i la visió espaial de l'entorn, m'ha vingut al cap la lletra d' un poema d'amor d’Emili Rosales:

RAPTE

Mena’m de la mà
Pels espais interestel•lars,
Fada de les clarors.
Assuauja cada gest
Com la besada
De l’onada sigil•losa
En l’arena els matins càlids.

Envolta’m amb la teva màgia
De somnis crepusculars
I rapta’m la mirada
Cap a horitzons
D’aromes llunyanes
De blancalls bla vinosos.

Anorrea l’espai il•lús
I travessa amb sagetes meloses
Aquests instants escadussers
D’igni desig.
Mira’m, només,
I arrossega’m
Suspès en l’esguard dolç.

dimecres, 21 d’abril de 2010

EL SETÈ SEGELL



La veu en off cita l’Apocalipsi de Sant Joan 8:1,2;8:6

Quan a l’any 1958 vaig visionar per primera vegada EL SEPTIMO SELLO , no pensava que m’influiria tant en la meva vida. Sempre he tingut una debilitat per l’Edat Mitjana i a més en aquell temps em prenia aquests temes molt seriosament.

El cine Nou de Badalona que es trobava al mig del carrer del Mar amb un gran passadís descobert i al final apareixia el cinema ,( avui hi ha la botiga H&M) el passadís estava decorat amb cartrons pintats i troquelats representat escenes de la pel•lícula.

La primera vegada que vaig visionar aquest film no em vaig assabentar massa, només que m’agradava l’època que representava i la grandiloqüència en que s’expressava. La pel•lícula la vam comentar molt entre els amics que ens creiem intel•lectuals savis, de fet tot just arribàvem als catorze anys.

Havia alguna cosa que em va fer tornar al cinema diverses vegades: Era aquella partida d’escacs. Una partida d’escacs entre el cavaller Antonius Blouk (Max Von Sydow) i la Mort. Per primera vegada trobava que és dubtava de Déu, de la religió... però el que va influir més en mi va ser el joc dels escacs. Des de les hores vaig començar a jugar a escacs al Bar Bahia (Foment) ,al bar Marisa , i al cor de Marina. ( bars de la Rambla de Badalona , avui desapareguts) Aquesta dèria em va durar molts anys.

La pel•lícula encara avui dia la considero com una gran obra mestra , pel moment històric que representa, pel tractament religiós , per la seva música , els jocs de llum , la seva fotografia, els seus actors... La millor obra d'Igmar Bergman i una de les millors pel·lícules de la història del cinema.

La partida d'escacs

dimarts, 20 d’abril de 2010

LA CROQUETA


A casa la meva mare a vegades cuinava “croquetes de la reina”, per fer aquestes croquetes primer aprofitava una pit de pollastre rostit , a part amb brou feia un puré de patata natural ( res de puré maggi) i en una paella posava oli, ceba i afegia el puré barrejat amb el pollastre passat per la picadora.

Una vegada tenia la massa feta la deixava refredar i a continuació elaborava les croquetes passades per ou batut i farina de galeta. A mi aquest era un plat que em tornava boig. Sempre m’havien agradat les “croquetes de la reina” , aquell gust a pollastre i a ceba fregida. Normalment ens tocava quatre o cinc croquetes acompanyades d' escalivada.

Jo vaig haver d’abandonar el niu familiar per motius de feina i estudi , així em vaig trobar sol a la Gran Ciutat i sense croquetes.

Quan anava a un restaurant i veia croquetes , sempre en demanava, però no trobava el gust desitjat. O bé eren olioses amb olis rancis i refregits o tenien un gust a res. Al cap d’un temps ja vaig desistir de demanar croquetes i només esperava amb delit els caps de setmana que em podia retrobar amb la meva marona.

Un dia , quan menys m’ho esperava vaig conèixer una xiqueta molt bonica i que m’agradava molt.Vam començar a sortir. Uns dies anàvem al cinema , una altres al teatre... i ... passava el temps i cada vegada teníem més intimitat. Finalment li vaig confessar el meu delit per la croqueta de pollastre i ella es posà a riure i em convidà a dinar.

El diumenge aní a casa seva , vaig comprar un bon vi i uns bombonets . Arribo a la cita a l'hora en punt i ... m’esperava una font de croquetes . Les vaig provar i. .. semblaven tan bones com les de la mare. Quina il•lusió!!! La vaig omplir a petons i li vaig demanar la recepta
Ella tota amorosa i amb una veu cadenciosa em digué :

"Primer de tot has de tenir un pit de pollastre rostit o bullit de brou, desprès una ceba mitjana, farina , ou, llet i oli d’oliva. Ernesto el proper dia farem les croquetes junts". I així va ser com entre nosaltres va néixer el que podríem dir un amor gastronòmic amb orgasmes "palatius".

El procés d’elaboració de les croquetes és aquest per poder elaborar unes 28 croquetes.

1.-Piquem el pit rostit del pollastre i el reservem.
2.-Posem una tassa de cafè plena d’oli a una paella.
3.- Quan l’oli està calent afegim la ceba picada i deixem que es dori molt poc.
4.- afegim 3 o 4 cullerades soperes de farina i a continuació 2 gots d’aigua plens de llet.
5.- Afegim de seguida el pit de pollastre i podem posar una mica de nou moscada.
Sense deixar de remenar esperem que es formi una massa i la deixem refredar.
Una vegada la massa està freda o tèbia fem boletes i li donem forma de croqueta , les passem per ou batut i le arrebossem amb farina de galeta.
A continuació en una fregidora o una paella amb oli d’oliva calent les fregim i les posem en una font llestes per servir.

dilluns, 19 d’abril de 2010

EL DISC ROIG SOLAR

El sol a les 7,15 a.m. vist des de la finestra

Avui dia 19 d’abril de 2010, el disc roig solar del Déu Aton m’ha vingut a visitar.

He quedat embadalit davant de tan esplendor, de seguida m’he posat a retre homenatge fent la salutació al sol , recordant de quan feia ioga a la Longuera . ( finca situada a Elche de la Sierra on va morir Lanza del Vasto)

Ara ja tot somrient em puc posar a caminar. Avui serà un dia esplendorós de primavera.
El sol a les 7,15 a.m. vist des del balcó

divendres, 16 d’abril de 2010

LES OQUES DEL CLAUSTRE DE LA CATEDRAL


Una de les atraccions que més m’agraden de la Catedral de Barcelona són les oques del claustre. M’agradaven quan era un xiquet, m’agradaven quan era jove i sempre passava a veure-les i m’agraden encara ara. Quan era jovenet visitar el claustre de la Catedral de Barcelona era poder passar una estona de molta pau i silenci només trencat pel soroll somort de les oques i de l'aigua de la font. Ara ja no puc anar com abans: primer perquè la pau i el silenci s'ha perdut per la quantitat de turistes que visiten el claustre i segon que la catedral només l’obren gratuïtament a les hores del culte i sense deixar veure el claustre . Les altres hores previ pagament de 5 € ho deixen veure tot. Hi ha alguna estona els festius que també es pot visitar de forma gratuïta el claustre.
Massa complicat per mi , total el silenci i la pau ja no es troba. Només val la pena per veure les oques.



Hi ha dues tradicions populars que jo sàpiga la primera diuen que al safareig del claustre de la catedral hi ha tretze oques perquè representen els anys que tenia Santa Eulàlia quan la van martiritzar i també representen els seus tretze martiris.



La segona tradició és més popular i més de poble: Hi havia un pagès que va anar a ciutat amb un parell d’oques dins d’un cistell per anar a veure a un seu parent canonge i portava les oques com a present. Va demanar on podia deixar les oques aquella nit mentre esperava trobar el seu parent i li van dir que al safareig del claustre. Aquella mateixa nit uns lladregots volien robar el tresor de la catedral i les oques en sentir soroll van formar tal aldarull que els lladres van fugir esperitats i si no han parat encara corren.

Des de les hores les oques van quedar-se a la catedral i ja no van sortir més del safareig del claustre i si aneu les veureu ben blanques i espavilades. Sempre estan menjant i es mostren molt amables amb els visitants.



Nota .- El proper dijous dia 3 de juny, diada del Corpus, no deixeu d'anar al claustre de la catedral . Es pot visitar de forma gratuïta i a més veureu l'ou com balla.

dijous, 15 d’abril de 2010

TRUITA AMB TRAMPA

TRUITA AMB TRAMPA

Una de les truites típiques de les Terres de Ponent és la truita amb trampa. Aquesta truita la feia la meva “padrina” principalment en temps més fred, m’agradava molt i encara alguna vegada la faig.

INGREDIENTS:
2 ous
Farina
Llet
All
Julivert
Oli i sal

Agafarem una tres cullerades de farina i la dissoldrem amb la llet , l’afegirem als ous i ho batrem tot junt sense deixar cap gromull. Sofregim una xic l’all el julivert. Afegim a la paella la massa dels ous i la farina. Quan estigui cuita d'un costat li donem la volta amb un plat com si fos una truita de patates.

Una de les característiques d’aquesta truita és la seva textura. Té una textura de crep gruixuda i a més amb dos ous mengen tres o quatre persones. Recomanable només per aquells que els hi agradi el gust de l’all i julivert.

La meva "padrina" també ho afegia a la cassoleta de bacallà, tallada a trossos.

BON PROFIT!!

dimecres, 14 d’abril de 2010

DESPERTAR MUSICAL (1)

Aquesta secció és en memòria del "padre escolapio" Joan, que a l'internat de les Escoles Pies de Balaguer ens despertava a les set del matí amb música antiga i molt agradable. Ara al cap dels anys encara em desperto amb aquests tipus de música de principis del segle XX.

Avui he posat una composició musical de Carroll Gibbons (1903-1954) , nascut als EUA a Massachusetts. Director i compositor, va fer la seva carrera musical a Gran Bretanya amb la Orpheans Hotel Savoy .

Espero que us agradi aquesta música orquestral dels anys 30.

dimarts, 13 d’abril de 2010

UN BON LLOC ACOLLIDOR

Porta del local pintada de vermell

El passat dissabte passejava per la Ronda de Sant Antoni i mentre esperava per anar a sopar vaig anar a fer un cafè a un bar del Raval, prop de Joaquin Costa,molt ben decorat .


Un bell racó del bar

Anys enrere era un dels pocs bars que quedaven on anaven les noies del comerç del sexe, per no estar de la manera degradada pels carrers.

Als anys setanta es van obrir uns quantes cafeteries per diversos llocs de la ciutat , Raval i Rambla Santa Mònica principalment, amb una mateixa estil de portes de fusta, la majoria pintades de blanc.

D’aquell estil ja en queden poques portes. La majoria dels restaurants i cafeteries han canviat d’amos o de negoci i els que segueixen han modificat l’estructura del locals, on veiem portes de fusta d’estil anglès veiem vidres molt grans i gens d’ intimitat.

El bar que vaig visitar es troba a Ptge. Sant Bernat 3,una travessia del carrer Joaquim Costa, per poder arribar sense dificultat és la primera travessia a mà esquerra després del Teatre Goya. El carrer Joaquim Costa s’ha convertit avui dia en un carrer molt agradable amb diferents bars per a fer tertúlies i prendre una copa de forma distesa.



El bar FRUTTI POP és diferent a tots. Guarda l’estructura del negoci anterior, la mateixa barra, la mateixa porta... és quan entres que et trobes amb la següent meravella , unes pintures realitzades per l’artista francès Philippe Boonen, amb bona música dels anys 30 i una amabilitat molt agradable .


Estava tan bé al lloc que vaig telefonar a qui esperava i li vaig dir que passes a buscar-me , després d’estar allà una bona estona vam anar a sopar a un restaurant proper.


Si voleu veure l'obra artísitca de Philippe Boonen : http://www.philippeboonen.com/

dilluns, 12 d’abril de 2010

UNA FESTA MEDIEVAL AL MEU BARRI

Masia Can Canyadó amb la torre de defensa

El meu barri és un barri coster de nova planta de la ciutat de Badalona. Aquest barri rep el nom de barri Canyadó que és el nom d’una masia que fins ben entrat els anys 60 encara funcionava com a explotació agrària.

La masia Canyadó data la seva construcció de l’any 1648. Els primers propietaris eren la família Canyadó , que ho van ser fins l'any 1718 i aleshores va passar a la família Salavert i altres canvis van haver fins a formar part del terreny urbanitzable de la ciutat.La masia està formada com la majoria de les masies catalanes de la costa d’una torre de defensa quadrangular i rematada amb merlets i gàrgoles. Adossada a la torre està la vivenda formada per una teulada a dues aigües i dues plantes . El portal és adovellat.
Avui dia aquesta masia és el Centre Cívic del barri

Pintura d'un cavaller , obra d'un pintor local

Dins del barri Canyadó hi ha una sèrie d’edificis alts ( el meu Manhatan, emulant a Wody Allen)que reben el nom de "Edificis Sant Jordi." Així que aprofitant la diada de Sant Jordi , des de fa uns anys , un cap de setmana d’abril, l'associació de veïns del Barri Canyadó celebren una festa medieval a l’entorn de la masia , al parc que hi al costat es munten unes paradetes de productes artesans com si fossin de l’edat mitjana. Hi ha veïns que van vestits de nobles, monjos, cavallers,...per poder donar més ambient.

A la Festa hi participa tot el barri, els botiguers del barri posen paradetes fora amb els seus productes, al parc de la Baixadeta es celebren justes, jocs malabars... La gent del barri i els visitants de l’entorn queden molt satisfetets, i com que hi ha força espai ,els vailets gaudeixen d’allò més.

L'entrada de la masia amb el portal adovellat

divendres, 9 d’abril de 2010

ENCANTS VELLS

Llibres tirats al terra d'una parada dels Encants Vells

L’Andreu Fluvià i Maristany ha mort. Ha deixat tot el que posseïa al seu nebot Antoni Boronat i Fluvià : un pis a l’Eixample amb una ben nodrida biblioteca i una petita col•lecció d’obres d’art.

L’Andreu era el que podíem dir un conco. Mai es va casar ni sabem que tingués cap amant o que hagués tingut cap afer de faldilles. Tota la seva vida l’havia destinat a comprar llibres, viatjar, col•leccionar alguna pintura d’algun pintor novell, dedicar-se a la família de la seva germana petita i es des vivia pel seu nebot . Trobava que amb els seus llibres i amb la família de la seva germana ja en tenia prou.

Estava molt cofoi de totes les andròmines que havia acumulat al llarg dels anys. Quan els seu únic nebot anava a visitar-lo sempre li recordava que tot el que havia acumulat seria per a ell. L’Antoni sempre es mostrava molt interessat pels quadres d’aquells pintors que algun dia serien famosos, per la col•lecció de novel•les il•lustrades , pels records dels viatges del seu estimat oncle...

Els anys anaven passant i l’Antoni també s’anava fent gran i no tenia la vocació de ser conco com el seu oncle així que quan va conèixer una noia que li va fer prou goig es va casar i des del seu casament gairebé no li quedava temps per anar a veure al seu estimat oncle. Poc a poc es van anar distanciant i l’Andreu anava acumulant anys i solitud , la seva col•lecció d'art acumulava pols, els seus llibres acumulaven pols , els mobles acumulaven pols i la seva roba acumulava pols, el seu cabell queia per tot arreu. La casa s’anava envellint com el seu amo i cada vegada a la família del seu nebot li costava més anar a fer una visita a aquell home vell, antiquat, pudent,xacrós. Entrar en aquella casa era sentir una olor rància, endarrerida, olor de suor acumulada, de colònies passades, de borilles mal apagades. Ningú es volia contagiar d’aquelles olors i essències del passat.
Més llibres i revistes per triar i remenar

A la mort de l’oncle Andreu només van assistir al tanatori dos vellets concos i únics amics que el van sobreviure i el nebot. La muller del nebot va donar una excusa que havia de cuidar els nois , aquests no tenien cap desig d’anar a fe vetlla a un difunt que l’únic que havia fet malament era viure masses anys.

Després d’una trista i gèlida cerimònia religiosa i una vegada enterrat l’oncle , la muller de l’Antoni telefonà a un amic que es dedicava a comprar els interiors dels pisos per a buidar-los i de seguida van buidar la casa. No volien saber res del que havia guardat amb tant de zel el bonàs de L’Andreu. Com més aviat s’ho treien del damunt més aviat podrien netejar , pintar , rehabilitar la vivenda i potser en traurien un bon grapat de “duros”

Avui encara podem trobar, restes dels llibres, postals i altres estris tirats i mig abandonats pels Encants Vells de Barcelona.

Cartes, postals escrites, fotografies personals deixades al mig del mercat

Els Encants Vells es pot anar amb el metro a Glòries L1,EncantsL2, Tren Rodalies Clot i Tram Besós. a La Farinera del Clot. Els dies que estan oberts són: Dilluns, Dimecres, Divendres i Dissabte.

dijous, 8 d’abril de 2010

EL PONT DEL PETROLI

El pont del petroli

Quan camino al matí camí del port, em paro algunes vegades al “pont del petroli”, un pantalà que han rehabilitat a la platja de Badalona. Abans hi havia dos de pantalans un de més curt i de fusta que era el lloc on anava a buscar musclos amb el meu pare, i l’altre molt més nou que el van construir als anys seixanta quan els petrolers eren de més gran calat. Aquest últim és el que han restaurat; el de fusta ha desaparegut.

Ara com que hi ha moviments ciutadans per a guardar tot el que es va fer als anys seixanta, moviments gairebé tots ells manipulats i com que som babaus també ho reclamem com a cosa nostra i quan s’aconsegueix la conservació d’una xemeneia industrial ho gaudim com si nosaltres amb les nostres manifestacions mediàtiques hem fet possible la recuperació “històrica”. A part es destrueixen barris sencers en nom del "progrés urbanístic" i no diem res.

El pantalà del “pont de petroli” no te cap utilitat lucrativa ( no han donat permís per posar un bar a la punta “llei de costes”), així s’ha convertit en un passeig a cap lloc. De totes maneres jo us aconsello anar per poder tenir la sensació de caminar per un passadís fins arribar a alta mar.

Una declaració d'amor

Moltes parelletes aprofiten el passeig marítim de veure el mar a cada costat i ells abraçadets enmig de la solitud marítima fins arribar a l’extrem del pantalà per prometre’s amor etern i mentre la brisa del mar fa onejar els seus vestits escriuen llurs noms en un cadenat i el col•loquen a la sirga del pont que fan de barana es donen un bes apassionat i una vagada tancat el cadenat tiren la clau ben lluny al mig del mar i així mentre s’afona tenen la seguretat que ja ningú podrà deslligar el que la clau ha lligat.

Cada cadenat és una història d’amor . M’agrada arribar fins a l’extrem del pantalà i des d’allà mirar la costa llunyana com un mariner en alta mar i rodejat de forrellats d’amor. M’estic estona llegint aquestes promeses d’amor i em deixo acaronar per la suau brisa marina.

Vista des de la punta del pantalà

dimecres, 7 d’abril de 2010

GATS GRECS

Gat netejant-se a Sant Pau del Camp

Un estiu llarg de vacances una amiga meva i jo vam decidir organitzar un viatge a Grècia, concreta ment a Atenes i el Peloponès . La calor era enganxi fosa i cansats de veure pedres i més pedres vam decidir fer una parada i descansar a una terrassa a l’ombra d’una parra a un racó de la Placa.

L’entorn ens agradava havia com un passadís que deixava córrer una tènue i fresca corrent d’aire. A prop teníem unes pedres mil•lenàries i alguna olivera escadussera. Asseguts en unes cadires i davant de una taula amb aigua fresca i uns plats d’amanida, mussaca, fulles de parra i altres petits plaers culinaris.

Tots dos estàvem feliços de trobar-nos a la mil•lenària Grècia. Havíem retornat d’una petita excursió a l’acròpoli i ella havia quedat emocionada després d’haver tocat les pedres per on tants savis de l’antiguitat havien passat.

Feia poc que estàvem junts i encara no s’havia contagiat de l’amor pels gats, per la senzilla raó que no els havia tractat massa. Els gats li feien por. Així que aquest dia quan ens trobàvem dinant a l’aire lliure d’una calorosa tarda grega va aparèixer un gat prim, famèlic , amb una carona de passar moltíssima gana i mirava amb uns ulls de llàstima a la meva amiga, el gat va endevinar a qui dirigir-se. Veig amb horror que la meva dolça ami gueta tocada per la compasió es disposava a agafar un tros del menjar del plat per donar-li al gat i jo li dic tot decidit.

Gats desvagats a prop de la via fèrrea a l'entorn de Montgat


“ Jo de tu no ho faria !”, com es natural no em va fer ni mica de cas i tota compadida per la fam del gat va i li llença el mos perquè pugui alimentar-se. Encara no havia tocat el menjar a terra , quan una munió de gats van rodejar a la meva poruga companya i ella tota esverada em demanava ajuda, no sabia com desempallegar-se de la gatada.

De fet era l’únic que es podia esperar d’uns gats famèlics mediterranis, que s’amaguen darrere de qualsevol ombra i només apareixen en quan veuen menjar.

Li vaig fer veure a la meva companya que el millor en aquests casos és ignorar-los. Així vam poder acabar de dinar amb bona pau i harmonia rodejats i escoltats per una gran quantitat de gats , a partir d’aquell moment ja no els hi va donar res més i els gats amb molt bona educació només esperaven a una distància prudencial.

Ombra allargassada d'un gat del País Valencià

dilluns, 5 d’abril de 2010

UNA PASQUA AIGUALIDA


Diumenge de Pasqua em llevo i el dia es fosc, plujós i monòton . No tinc cap desig , ni tan sols de sortir de casa. Al cap d’una estona surt el sol. Per fi l’energia necessària i surto a caminar per la platja torno a casa i després a la tarda aprofitant aquell sol tan esplendorós m’arribo al mercat de sant Antoni i em poso a berenar en una cafeteria del carrer Urgell.

En el moment de sortir BRRRRRROOOOOOMMMMMMM..... un gran tro i.....una pluja torrencial, m’espero a la porta de la cafeteria una bona estona.. Ja no tinc més paciència d ‘esperar a que calmi l’aiguat i em poso a caminar sota la pluja...Noto que em mullo molt i...em quedo a esperar que amaini la tempesta sota la vela d’un bar, apareixen dos vailets de no se quin país els quals em miren amb uns ulls com taronges i un gran somriure : "paraguas?", Jo em quedo sorprès davant de la pregunta, miro els marrecs i veig que m'ofereixen un paraigües nou plegable que han tret d'una bossa farcida d'aquests estris, " Cuanto?" "Cinco euros " Em quedo cavil·lant l'oferta i finalment els hi ofereixo tres euros per la preuada joia ( no puc resistir la temptació del regateig) i ells s'ho comenten i finalment accepten el meu oferimen, jo molt cofoi sota el paraigües nou m’arribo al cotxe i cap a casa.


Només començar el viatge de tornada s’acaba la pluja i quan estic arribant a casa el sol torna a il•luminar els carrers . L’arc de Sant Martí apareix i la pluja s’ha acabat.


Avui al matí ales 7,30 el sol ha eixit esplendorós enmig de núvols.

divendres, 2 d’abril de 2010

UN ACTE CURIÓS


Aquests dies de Setmana Santa m’he quedat tranquil•lament a Badalona. Dijous dia 1 d’abril un amic em telefonà per anar a veure un acte religiós popular que cada any es fa a l’església parroquial de santa Maria.

Jo mai havia assistit a aquest acte ni en tenia la més mínima idea. L’acte en sí és força curiós i té a veure amb la processó del Dijous Sant.

La processó si que l’havia vist d’infant i de més grandet; un any hi vaig participar fins i tot encaputxat de “nazareno”, però d’això ja fa uns cinquanta anys.

L’acte al qual hi vaig anar aquest dijous és a la recollida del Sant Sepulcre. A les sis de la tarda em trobava dintre de l’església de Santa Maria i entraren uns soldats romans ( estaferms) tots disciplinats i ordenats es presentaren davant de la imatge de Sant Anastasi , també vestit de soldat pretorià i després de llegir uns versicles bíblics en català i en llatí sortiren en direcció a la capella de Sant Anastasi al carrer Quintana Alta, tots els estaferms anaven en formació pels carrers de dalt vila, al cap d'una estona van alleugerir el pas i ja no els vaig poder seguir , arribaren a la capella i allà ja s'esperaven els que portven el Sant Sepulcre, allà un dels estaferms llegí el judici de Ponç Pilat ,a continuació acompanyaren detingut el sant Sepulcre fins a l’església i es prepararen tots els passos per la processó de la nit . Tota la munió de espectadors anavem al darrere . És com un acte de fe. Ho he trobat força curiós.

Segons he llegit aquesta processó data des de l’any 1627.