Aquest bloc és un petit calaix de sastre d'imatges i sensacions de la meva percepció del món per un forat

dimecres, 28 d’abril de 2010

LA PIANOLA

concertista de pianola

Quan vaig a Barcelona ( cada matí), ,normalment surto del metro a Universitat i enfilo Ronda de Sant Antoni cap al sud, fins arribar a la Ronda sant Pau, és un recorregut on em trobo amb personatges que viuen a Barcelona , treballen a Barcelona o bé reben ajudes socials de Barcelona. La varietat de personatges és molt amplia i no precisament de turistes.

Dilluns passat a la cantonada del carrer sant Antoni (antiga porta d'entrada a Barcelona abans de destruir les muralles medievals ) amb Ronda sant Pau vaig escoltar i veure aquest concertista del manubri, Ja n’hi ha pocs de músics de pianola de carrer i em va impressionar poder veure una relíquia del passat, en plena activitat. Allí estava el concertista interpretant la música de les “verbenes madrilenyes”. Els vianants passaven pel seu costat, uns ràpidament com si fessin tard a la feina, altres de manera indiferent i sense adonar-se d'aquella ocasió única de poder ser testimonis d'un intèrpret de la pianola. Jo no em volia perdre aquest testimoni vivent de la música d'altre temps, quan no hi havia ni cintes , ni CD, ni MP3. Em vaig apropar i vaig estar gaudint i escoltant d' aquella música que a principis dels anys 60 ompliaen amb els seus sons els carrers i les places de la ciutat .

Potser aquest és un dels últims músics que podrem veure en actiu portant una pianola pels carrers de la ciutat. Un ofici en plena i absoluta decadència mundial.


12 comentaris:

  1. M'ha agradat molt el sò de la pianola. Jo, encara no n'he vist mai cap en directe, i penso que hauria fet el mateix que tú...aturar-me i escoltar!
    Gràcies Ernesto, per documentar aquest instant tan poètic.
    Petons.

    ResponElimina
  2. Ernesto,
    És curiosa l'atracció vers els venedors ambulants o baladrers que han desaparegut i només en queden uns quants com una relíquia del passat. Per casa passa un afilador amb tota l'estructura de fusta que sempre que puc li porto els ganivets pel plaer de gaudir de temps passats.
    Aquest estiu, en un mercat de França vaig gaudir de la música d'un organer d'aquests que cantava i a l'hora passava uns acordions perforats que emetien la música. La gent del mercat que el deuen conèixer passava d'ell menys nosaltres que ens vam quedar bocabadats una bona estona.

    ResponElimina
  3. Fotografia fantàstica. Guarda-la bé, que és una petita joia.

    ResponElimina
  4. Carme la meva maleta, aquesta música de pianola és de Les Amèriques, a mi també m'ha agradat.
    Trobar un home que toqui la pianola és tan singular que em vaig quedar bocabadat. Petons!!

    ResponElimina
  5. Galderich, fa moltíssim temps que no veig esmolets ambulants. M'agrada moltíssim veure tota aquesta gent que viu nòmada sense saber on anirà a dormir. Els admiro.

    ResponElimina
  6. Lluís celebro que t'agradi la meva fotografia. La imprimiré en paper. Gràcies.

    ResponElimina
  7. a soses no es veuen d'aquesta gent tan guai

    ResponElimina
  8. Haureu de demanar al alcalde de Soses que contracti un concertista de pianola. Gràcies per entrar al meu bloc.

    ResponElimina
  9. Recordo quan era petita haver-los vist pel carrer i és un so que m'agrada a l'hora que em sorprèn perquè tant m'alegra com desperta sentiment de tristesa.
    Els organers dels que parla en Galderich també els vam descobrir en un mercat de carrer a París i vam fer el mateix posat de quedar-nos força estona observant, escoltant i ens va meravellar.

    ResponElimina
  10. La pianola era abans una de les estrelles de les festes i els espectacles populars. A la pel·lícula La torre de los 7 jorobados -el primer film fantàstic hispano- uan cupletista es llença a cantar la seüent tonada:
    "Manola-la, Manola-la,
    toca, toca la pianola-la,
    Manola-la, Manola-la,
    te vas a quedar muy sola-la.
    Manola-la, Manola-la,
    toca, toca por favor,
    que te voy a poner un pi,
    un pi-so en Chamberí,
    con piano y ascensor, pom-pom,
    que te voy a poner un pi,
    un pi-so en Chamberí
    con piano y ascensor, pim-pom!"
    Aquest home de la foto no té el toc eròtico-festiu de la Manola, però en canvi déu n'hi do l'altar kistch que té muntat damunt de la pianola.

    ResponElimina
  11. Carme j, Abans havien aquelles pianoles de manubri grans que anaven en un carretó. Segons quines cançons tocava tenien un deix de tristor.

    ResponElimina
  12. Leblansky, aquesta pel·lícula no l'he vist , però la cançò si que l'he escoltat. Em va agradar el toc kistch de la pianola amb un sant crist i tot. El personatge que gira el manubri paral català. És un petit heroi de la supervivència.

    ResponElimina