Aquest bloc és un petit calaix de sastre d'imatges i sensacions de la meva percepció del món per un forat

dimecres, 7 d’abril de 2010

GATS GRECS

Gat netejant-se a Sant Pau del Camp

Un estiu llarg de vacances una amiga meva i jo vam decidir organitzar un viatge a Grècia, concreta ment a Atenes i el Peloponès . La calor era enganxi fosa i cansats de veure pedres i més pedres vam decidir fer una parada i descansar a una terrassa a l’ombra d’una parra a un racó de la Placa.

L’entorn ens agradava havia com un passadís que deixava córrer una tènue i fresca corrent d’aire. A prop teníem unes pedres mil•lenàries i alguna olivera escadussera. Asseguts en unes cadires i davant de una taula amb aigua fresca i uns plats d’amanida, mussaca, fulles de parra i altres petits plaers culinaris.

Tots dos estàvem feliços de trobar-nos a la mil•lenària Grècia. Havíem retornat d’una petita excursió a l’acròpoli i ella havia quedat emocionada després d’haver tocat les pedres per on tants savis de l’antiguitat havien passat.

Feia poc que estàvem junts i encara no s’havia contagiat de l’amor pels gats, per la senzilla raó que no els havia tractat massa. Els gats li feien por. Així que aquest dia quan ens trobàvem dinant a l’aire lliure d’una calorosa tarda grega va aparèixer un gat prim, famèlic , amb una carona de passar moltíssima gana i mirava amb uns ulls de llàstima a la meva amiga, el gat va endevinar a qui dirigir-se. Veig amb horror que la meva dolça ami gueta tocada per la compasió es disposava a agafar un tros del menjar del plat per donar-li al gat i jo li dic tot decidit.

Gats desvagats a prop de la via fèrrea a l'entorn de Montgat


“ Jo de tu no ho faria !”, com es natural no em va fer ni mica de cas i tota compadida per la fam del gat va i li llença el mos perquè pugui alimentar-se. Encara no havia tocat el menjar a terra , quan una munió de gats van rodejar a la meva poruga companya i ella tota esverada em demanava ajuda, no sabia com desempallegar-se de la gatada.

De fet era l’únic que es podia esperar d’uns gats famèlics mediterranis, que s’amaguen darrere de qualsevol ombra i només apareixen en quan veuen menjar.

Li vaig fer veure a la meva companya que el millor en aquests casos és ignorar-los. Així vam poder acabar de dinar amb bona pau i harmonia rodejats i escoltats per una gran quantitat de gats , a partir d’aquell moment ja no els hi va donar res més i els gats amb molt bona educació només esperaven a una distància prudencial.

Ombra allargassada d'un gat del País Valencià

8 comentaris:

  1. Em semblen tan curiosos aquests animals...la seva elegància felina, els impedeix mendicar menjar...tot i estar morts de gana. Per contra, no tenen inconvenient en robar una carícia ni una mica d'afecte, quan el precisen. Una béstia amb caràcter. Sí senyor!

    ResponElimina
  2. Ehem... quan vingueu a ma casa -Carme, ja saps que tothom està convidat- us mostraré com els gats poden ser de devastadors amb les plantes. Això sí, reconec la seua bellesa.

    ResponElimina
  3. Gràcies Carme de la maleta. Els gats tenen tanta personalitat que per això m'agraden.

    ResponElimina
  4. Galderich he tractat amb molts gatets i gatetes.

    ResponElimina
  5. Leblansky això et passa per viure al camp. Els gats no entenen de fronteres.

    ResponElimina
  6. M'agrada molt la primera fotografia i la darrera.
    Ernesto, ja saps com m'apasiona el tema gatú i això que no sóc anglesa.
    Per alguna cosa serà que els gats no es poden domesticar. Són uns felins independents que viuen i deixen viure.
    Ara com ja no puc tenir-ne de gats, he adoptat tres filloles que passen alguns dies de l'any a casa o bé les visito. Elles són Marilyn,Sum i Musaka.

    ResponElimina
  7. Ninona , ja sé que t'agraden molt els gats i ho celebro. Ara si que estarás satisfeta tenin tantes filloles. M'agrada molt veure't per aquí.

    ResponElimina