Aquest bloc és un petit calaix de sastre d'imatges i sensacions de la meva percepció del món per un forat

divendres, 9 d’abril de 2010

ENCANTS VELLS

Llibres tirats al terra d'una parada dels Encants Vells

L’Andreu Fluvià i Maristany ha mort. Ha deixat tot el que posseïa al seu nebot Antoni Boronat i Fluvià : un pis a l’Eixample amb una ben nodrida biblioteca i una petita col•lecció d’obres d’art.

L’Andreu era el que podíem dir un conco. Mai es va casar ni sabem que tingués cap amant o que hagués tingut cap afer de faldilles. Tota la seva vida l’havia destinat a comprar llibres, viatjar, col•leccionar alguna pintura d’algun pintor novell, dedicar-se a la família de la seva germana petita i es des vivia pel seu nebot . Trobava que amb els seus llibres i amb la família de la seva germana ja en tenia prou.

Estava molt cofoi de totes les andròmines que havia acumulat al llarg dels anys. Quan els seu únic nebot anava a visitar-lo sempre li recordava que tot el que havia acumulat seria per a ell. L’Antoni sempre es mostrava molt interessat pels quadres d’aquells pintors que algun dia serien famosos, per la col•lecció de novel•les il•lustrades , pels records dels viatges del seu estimat oncle...

Els anys anaven passant i l’Antoni també s’anava fent gran i no tenia la vocació de ser conco com el seu oncle així que quan va conèixer una noia que li va fer prou goig es va casar i des del seu casament gairebé no li quedava temps per anar a veure al seu estimat oncle. Poc a poc es van anar distanciant i l’Andreu anava acumulant anys i solitud , la seva col•lecció d'art acumulava pols, els seus llibres acumulaven pols , els mobles acumulaven pols i la seva roba acumulava pols, el seu cabell queia per tot arreu. La casa s’anava envellint com el seu amo i cada vegada a la família del seu nebot li costava més anar a fer una visita a aquell home vell, antiquat, pudent,xacrós. Entrar en aquella casa era sentir una olor rància, endarrerida, olor de suor acumulada, de colònies passades, de borilles mal apagades. Ningú es volia contagiar d’aquelles olors i essències del passat.
Més llibres i revistes per triar i remenar

A la mort de l’oncle Andreu només van assistir al tanatori dos vellets concos i únics amics que el van sobreviure i el nebot. La muller del nebot va donar una excusa que havia de cuidar els nois , aquests no tenien cap desig d’anar a fe vetlla a un difunt que l’únic que havia fet malament era viure masses anys.

Després d’una trista i gèlida cerimònia religiosa i una vegada enterrat l’oncle , la muller de l’Antoni telefonà a un amic que es dedicava a comprar els interiors dels pisos per a buidar-los i de seguida van buidar la casa. No volien saber res del que havia guardat amb tant de zel el bonàs de L’Andreu. Com més aviat s’ho treien del damunt més aviat podrien netejar , pintar , rehabilitar la vivenda i potser en traurien un bon grapat de “duros”

Avui encara podem trobar, restes dels llibres, postals i altres estris tirats i mig abandonats pels Encants Vells de Barcelona.

Cartes, postals escrites, fotografies personals deixades al mig del mercat

Els Encants Vells es pot anar amb el metro a Glòries L1,EncantsL2, Tren Rodalies Clot i Tram Besós. a La Farinera del Clot. Els dies que estan oberts són: Dilluns, Dimecres, Divendres i Dissabte.

10 comentaris:

  1. Precioses les fotos Ernesto, i bonica la història, tot i el final trist. El què uns desprecien, serà atesorat per altres amb carinyo, i així fins a l'infinit.

    Sempre ens quedaran els Encants...

    ResponElimina
  2. fa massa temps que no vaig als Encants, senyal que fa massa temps que no em permeto vagarejar sense massa destí ... una bona història, m'agrada la mesura :)

    ResponElimina
  3. L'olor que descrius no em costa gens de recordar: és l'olor de fons dels encants vells. La teua descripció, com aquest olor, té el punt just d'equilibri entre la tristesa i la nostàlgia.

    ResponElimina
  4. Carme de la maleta, quan vaig ala Encants sempre penso: "Tant acumular i els hereus es despelleguen aviat"

    ResponElimina
  5. Sí Galderich , uns guarden i els hereus gasten.

    ResponElimina
  6. Clídice , Una passejada pels Encants sempre agrada i això que a Barcelona tenim uns Encants molt petits.

    ResponElimina
  7. Leblansky, M'agrada passejar entre mig de les andròmines dels Encants. A vegades em posa trist sobretot a primera hora matí quan fan la subhasta i vig segons quins objectes personals que es malbaraten.

    ResponElimina
  8. Ernesto, avui temptada pel teu relat he aprofitat per arribar-me als Encants i juraria que he vist, alguns dels llibrets que surten a la teva primera foto...fins i tot m'he girat per veure si veia al senyor de la gorra i la càmara apuntant als tresors...una passejada sensacional! Gràcies per la idea! :-)
    Petons.

    ResponElimina
  9. Carme de la meva maleta, me n'alegro molt que t'hagi temptat d'anar a passejar pels Encants. Si ho arribo a saber m'hagués arribat a fer un tomb pels Encants amb la gorra i la càmera vermella .
    Petons .

    ResponElimina