EL "PADRÍ" PEDRO

Aquest és el retrat del “padrí” Pedro . Durant molts anys ha presidit la meva habitació de les golfes i d'ací no s'ha mogut. Les llargues nits d’hivern em feia companyia junt amb la meva gata Norma.
L’he vist tant de temps mirant-me amb aquests ulls bondadosos, que quan vaig a visitar a la família, m’arribo a les golfes de la casa vella, per poder estar una estona amb ell.
En la meva infantesa ignorava la seva existència. No el vaig poder coneixer en persona i fins que no vaig ser una mica més gran, no em vaig adonar del seu retrat, va ser quan anava a passar les vacances al poble i a vegades pujava a les golfes a contemplar els tresors allí guardats: Els llibres d’història de Catalunya de Aulèstia, Diccionari de la Llengua catalana pre-fabriana, Una Bíblia protestant del 1898,i altres joies bibliogràfiques. Havia també altres llibres d’advocacia sense cap valor emocional, alguns d’ells amb el temps van servir per escalfar-me , cremats a la llar de foc que hi havia al costat de la meva habitació. Ell ja presidia les golfes enmig de la paret principal de l'habitació. Embadalit com jo estava amb aquelles golfes, em vaig quedar a viure rodejat d’aquells tresors i vigilat pel bondadós "padrí" Pedro.
Aviat el “padrí “ Pedro i jo ens vam fer amics , per alguna raó havíem coincidit el meu besavi i jo a la mateixa habitació. De fet sabia molt poca cosa de la seva existència; a casa no som addictes a l’arbre genealògic. Hem estat una família nòmada i de Lleida vam anar a parar a Badalona. Després vam tornar al poblet de Lleida i jo em vaig entornar a Badalona. Les arrels no les tinc gaire profundes.
Algunes vegades preguntava al meu oncle Ramon si sabia alguna cosa d’aquell personatge que tenia a la meva habitació. I d’ell vaig saber que era el meu besavi. El “padrí” Pedro va ser un home molt emprenedor de la meitat del segle XIX , havia estudiat i era una persona intel•ligent, va néixer al poble d’Alcampell ( La Llitera) i arribà al meu poble com administrador del senyor marquès i apotecari al poble. Sabia tota classe de remeis .
Quan m’explicava això el meu oncle i jovenet com era , em pensava que la meva ascendència tots eren marquesos, comtes i gent de la reialesa. Vaig estar molt de temps esperant un títol nobiliari d’algun parent llunyà.
La casa del marquès es trobava davant mateix de la meva casa, els administradors no tenien res a veure amb la meva família. Havien passat més de cent anys, però jo sortia amb la neboda de la “senyora marquesa” ( així l’anomenaven a la dona de l’administrador), d ‘aquesta forma vaig poder entrar a formar part de la “noblesa". Actualment la casa del marquès està enderrocada, la “senyora marquesa” va morir i de la seva neboda no en sé res.