Dedicatòria a Roca i Pi
A la dècada dels anys 50 i fins i tot als 60, l’aigua mineral es comprava a garrafes . A Badalona venia un carro carregat de garrafes des de la font dels castanyers i passava per les cases a vendre l’aigua entre els veïns de la ciutat, quan tothom va comercialitzà les aigües de les fonts de muntanya, aquesta aigua no ho va fer.
L’aigua de l’aixeta tenia un gusta a calç molt forta. A casa meva com a una bona quantitat de famílies obreres no compràvem aigua mineral ni la de la font dels castanyers, sinó que anàvem a cercar-la a una font que tingués aigua de mina . Més o menys a prop de casa teníem dues fonts on l’aigua era de mina i tenien accés públic. Una era la de la rectoria de l’església Santa Maria, però per diverses raons no hi teníem massa devoció per anar-hi. L’altra font era la que estava situada a la façana de l’entrada de Ca l’Arnús , per arribar fins aquesta font em semblava que anàvem d’excursió.
Tan bon punt arribava el bon temps ,un dia a la setmana , després de sopar : la meva mare, el meu pare, la meva germana i jo ens arreglàvem per sortit de casa amb una garrafa cadascú, dues garrafes més grans i dues més petites. I el meu pare ens explicava històries mentre caminàvem a les afores de la ciutat.
Quan ja havíem proppassat l’ajuntament , sabíem que aviat arribaríem a Can Soler i ens pararíem una estona per a poder saborejar un gelat o una orxata. Era parada obligatòria , una de les parades mes profitoses que recordo d’aquella època. Després més animats per la petita estona gustativa , caminàvem fis arribar a prop de la Riera Canyadó , on ens havíem de posar a la cua per poder omplir aquelles garrafes que portàvem. Sempre havia cua de gent amb garrafes. De fet era una època que hi havia cues per tot.
A la cua sempre es comentava de les excel•lències d’aquella aigua de mina (així l’anomenàvem), uns deien que el senyor Arnús havia fet aquella font per donar l’aigua al poble, altres que si totes les cases de l’entorn , no pagaven aigua perquè els senyors Arnús ho havien acordat així. Sempre em mirava amb enveja aquelles cases que no havien d’anar a buscar aigua en garrafes.
A finals dels 60 , vaig anar a viure a prop de la font de L’Arnús i ja no rajava aigua.
Ara aquesta font torna a rajar aigua, però és l’aigua que hi ha a qualsevol font de la ciutat.
L’aigua de l’aixeta tenia un gusta a calç molt forta. A casa meva com a una bona quantitat de famílies obreres no compràvem aigua mineral ni la de la font dels castanyers, sinó que anàvem a cercar-la a una font que tingués aigua de mina . Més o menys a prop de casa teníem dues fonts on l’aigua era de mina i tenien accés públic. Una era la de la rectoria de l’església Santa Maria, però per diverses raons no hi teníem massa devoció per anar-hi. L’altra font era la que estava situada a la façana de l’entrada de Ca l’Arnús , per arribar fins aquesta font em semblava que anàvem d’excursió.
Tan bon punt arribava el bon temps ,un dia a la setmana , després de sopar : la meva mare, el meu pare, la meva germana i jo ens arreglàvem per sortit de casa amb una garrafa cadascú, dues garrafes més grans i dues més petites. I el meu pare ens explicava històries mentre caminàvem a les afores de la ciutat.
Quan ja havíem proppassat l’ajuntament , sabíem que aviat arribaríem a Can Soler i ens pararíem una estona per a poder saborejar un gelat o una orxata. Era parada obligatòria , una de les parades mes profitoses que recordo d’aquella època. Després més animats per la petita estona gustativa , caminàvem fis arribar a prop de la Riera Canyadó , on ens havíem de posar a la cua per poder omplir aquelles garrafes que portàvem. Sempre havia cua de gent amb garrafes. De fet era una època que hi havia cues per tot.
A la cua sempre es comentava de les excel•lències d’aquella aigua de mina (així l’anomenàvem), uns deien que el senyor Arnús havia fet aquella font per donar l’aigua al poble, altres que si totes les cases de l’entorn , no pagaven aigua perquè els senyors Arnús ho havien acordat així. Sempre em mirava amb enveja aquelles cases que no havien d’anar a buscar aigua en garrafes.
A finals dels 60 , vaig anar a viure a prop de la font de L’Arnús i ja no rajava aigua.
Ara aquesta font torna a rajar aigua, però és l’aigua que hi ha a qualsevol font de la ciutat.
La font de Ca l'Arnús 
.jpg)
Quines històries més boniques ens expliques!
ResponEliminaAprenc gaudint de tot quan comentes i mostres.
Aquesta passejada calia fer-la en grup per poder portar més aigua, ara ja sense garrafes, també deu ser agradable anar acompanyat, oi Ernesto?
hi ha res millor que tenir bons records? potser traspassar-los i despertar-ne d'altres :)
ResponEliminaNo se'm acut una passejada millor...amb gelat de recompensa!
ResponEliminaMolts petons Ernesto,
;-)
Carme J, ara sense garrafes hi passo cada dia. A l'altre costat del mur hi ha el parc de Ca l'Arnús.
ResponEliminaClídice , cada dia em venen més records de la meva infantesa. Els bonics els guardo, els altres els he perdut. Una abraçada. :)
ResponEliminaHaurem de passejar i prendre un gelat. Can Soler encara fa els gelats millors de Badalona.
ResponEliminaMolts petons Carme(la meva maleta).
Encara ara hi ha força gent que va a buscar aigua a les fonts de la muntanya de Badalona, malgrat les analítiques, que donen que l'aigua no és potable i així ho indiquen les pilones de ferro colat que hi ha a cada font.
ResponEliminaLLàstima! Em quedaré per sempre més sense saber el sabor d'aquella aigua...
ResponEliminaDoncs m'ho apunto! Per a mi un de coco!
ResponEliminaI en acabat un bon vas d'aigua,
(després del gelat l'aigua és més bona que mai!)
Petons.
;-)
Jo també m'apunto, quan un dia vingui per Badalona, et truco i fem un gelat de xocolata a Can Soler
ResponEliminaQue em puc apuntar?
ResponEliminaHe retornat a les passejades fins a les fonts...
ResponEliminaEl teu bloc s'està convertint en imprescindible com a desvetllador de la memòria col·lectiva dels petits detalls, que són els que sobreviuen!
Leblansky, quan vaig tornar a Badalona vaig anar a viure a prop de la font i cada dia una decepció: la font no rajava aigua.
ResponEliminaCarme ( la meva maleta). Si t'agrada l'orxata la fan excel·lent i amb fartons.
ResponEliminaMiau i gormand us podeu apuntar els dos a prendre un gelat o una orxata.:) Una abraçada.
ResponEliminaLeblansky, m'agrada que et trobis bé visitant el meu bloc. Haurem d'anar a beure una orxata amb fartons a can Soler. ;)
ResponEliminaCarlos , la contaminació freàtica ens ha deixat sense fonts. Una de les fonts que m'agradava anar d'excursió era a la font del pop.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPerdona els dels gelats no es deien Soler, sinó Verdú.
ResponEliminaVan venir de València i van llogar una habitació a casa una tia del meu pare.Al carrer d'en Prim.