Aquest bloc és un petit calaix de sastre d'imatges i sensacions de la meva percepció del món per un forat

dilluns, 17 de maig de 2010

CA L'ARNÚS (2) : EL JARDÍ DE LA GLORIETA

Passeig dels plàtans

Juny de 1959, ella tenia 13 anys ,era la germana del meu millor amic. Hi anava moltes vegades a casa seva a berenar i ella sempre estava allí. Me la mirava amb ulls tendres ... quan es creuaven les mirades... em posava vermell...ella somreia i jo... era massa tímid per dir-li alguna cosa.
Gruta i font
Tot just havia començat a treballar a un fàbrica tèxtil. Era l’aprenent i em tocava fer el que em manaven, quan venia l’hora d’esmorzar, anava a buscar el vi pels manyans i encarregats de la fàbrica a una bodega a prop d’on vivien els meus amics. Algun dia ens creuàvem ella i jo, passava pel costat d’ella tot avergonyit a causa meu uniforme de la fàbricac i ella, vestida com tota una senyoreta de casa bona, mirava la meva roba de treball i em deia somrient: “ Sembles un trinxeraire” , i de veritat que ho semblava , vestit amb la meva granota blava i amb borra del cotó de les màquines. Els colors em pujaven i... gairebé sense dir res, seguia el meu camí
Glorieta
Un dia del mes de juny i mentre berenva a casa seva , la mare del meu amic em va convidar per anar a Ca L’Arnús a la cloenda del curs de l’escola de ballet de la meva estimada Mercè. Ella es mostrava feliç perquè hi anava.
Venus Púdica

El dia assenyalat em van venir a buscar a casa amb el cotxe del pare, un Renault Gordini, jo em vaig vestir amb la meva millor roba i tot clenxinat hi vaig pujar tot cofoi i esperançat .
Era la primera vegada que entrava als jardins de Ca l’Arnús . Les vegades que hi havia anat a buscar aigua sempre trobava la porta tancad. Per fi sabria que hi havia darrere aquella porta tancada del jardí.
Hèrcules


Arribàvem que ja era fosc, unes llums il•luminaven el passeig de plàtans fins arribar al jardí de la glorieta, una esplanada amb un arbrat de plàtans , on hi havia unes cadires per a poder seure el públic assistent. A un costat la glorieta amb l’orquestra i al fons un escenari format per la gespa verda brillant i dues estàtues gregues il•luminades .... a l’entorn de les estàtues estava la millor ballarina que he vist en ma vida... La Mercè. Ha estat la millor sessió de ballet que he presenciat. Des de les hores m'ha agradat el ballet clàssic.

Actualment em passejo moltíssims dies i em deixo transportar pel silenci i la quietud de les aigúes dels seus llacs. (Ja els mostraré un altre dia)


Les estàtues segurament son originàries de l'ornamentació del Teatre Líric de Barcelona


Porta escapçada

Aquesta és la porta principal , aquesta porta era molt més senyorial, com la majoria de les portes de jardí privat, amb les dos pilones mes altes i un gran porta de ferro. Quan l'ajuntamnet expropià la propietat van començar a fer obres i un camiò trenca una pilona. la solució que vàren donar va ser trencar l'altra pilona i així quedava igualada la porta. Cada dia que passo per davant em recorda la ineptitut consistorial.
A vegades em pregunto : On ha anat a parar la porta fojada de ferro?

17 comentaris:

  1. No em costa gaire, imaginar-me un espectacle de dansa en uns jardins com aquests, ni tampoc veure't embadalit mirant la Mercè ballant.
    Aquests records , com tú els expliques són tan gràfics, que gairebé em sembla estar veient una pel.lícula.
    Una excel.lent passejada la d'avui, em quedo amb ganes de saber més...
    continuarà?

    ;-)

    ResponElimina
  2. Història fantàstica amb un final tràgic veient una vegada més la ineptitud consitorial...
    I la porta de ferro forjat ves a saber on va anar a parar, però perdre's, no et preocupis que no es va perdre per a tothom!

    ResponElimina
  3. Un bell record, llàstima del pitafi de la porta que no està a l'alçada d'un jardí tan distingit.

    ResponElimina
  4. el relat fantàstic :) la porta de ferro, s'admeten apostes!

    ResponElimina
  5. Vaig conèixer a una mestra de dansa -bastants anys més gran que jo- que es deia Mercè...
    No, no vull esbocinar el teu record com si fos la portalada del jardí d'uns burgesos, m'estimo més callar.

    ResponElimina
  6. Espero que ens segueixis contant la història de tan bonic racó de Badalona que vaig tenir el gustàs de passejar-hi amb bona companyionia el divendres passat. Fou un regal aquella tarda.

    Fruiexo per saber-ne més d'aquest oasi...
    Endavant, Ernesto, tens la paraula.

    ResponElimina
  7. Ernesto, ca l'Arnús és una meravella decadent, i la teua narració encara la tenyeix més d'aquesta bonica melangia.

    ResponElimina
  8. És un goig que ens deixis passejar amb tu per Ca l'Arnús de la teva ma i amb la teva manera de compartir intimitats.
    Un verdader regal, si Ninona.
    Espero amb passió veure les aigües dels llacs.

    ResponElimina
  9. Carme ( la meva maleta) Avui dia quan passejo en aquest parcpúblic encara em vene els efluvis del passat.
    Una abraçada. :)

    ResponElimina
  10. Allau , l'Ajuntament de Badalona no es gaire de fiar.

    ResponElimina
  11. Clídice , la porta de ferro segurament estarà en alguna finca d'algú del consistori. Ha, ha, ha,
    Una abraçada. :)

    ResponElimina
  12. Girbén , pel que sé la Mercè de la qual parlo no es va dedicar a la dansa. De totes formes he perdut el fil. ;)

    ResponElimina
  13. Leblansky , avui he tornt a passejar per aquell decadent paisatge. M'encanta.

    ResponElimina
  14. Carme J. M'agrada que t'hagi quedat bon record de la passejada. Petons. :)

    ResponElimina
  15. Galderich, De la porta de ferro forjat ningú a qui he preguntat en sap res,seguramnet algú del consistori la necessitava. Hi ha projectes de fer passar un carrer enmig del parc. No me'n fio gens d'aquests personatges que manen a la ciutat.

    ResponElimina