Aquest bloc és un petit calaix de sastre d'imatges i sensacions de la meva percepció del món per un forat

dimarts, 20 de juliol del 2010

DIKAIOS

(Imatge de C. Marx i Engels extret d'internet) www.hermes-press.com/distinctions.htm

Δικαιος


Dicaios era el nom en que batejaren una aula de batxillerat superior a principis dels anys 60 a Badalona. Aquesta aula estava formada per un grup d'estudiants universitaris que amb desig de poder ajudar a joves estudiants sense possibles econòmics van organitzar unes classes nocturnes utilitzant un vell edifici que havia esta incautat després de la Guerra Civil i fins feia poc havia esta la seu del Sindicat Vertical.

Segurament jo no arribava als setze anys , feia poc temps que havia començat a treballar i en no poder assistir a cap classe nocturna ni diürna, m’havia convertit en un llegidor de llibres de la Biblioteca del carrer del Temple de Badalona ( Obra Social de la "Caixa", avui dia desapareguda). Les meves possibilitats econòmiques no em permetien completar l’últim curs del batxillerat superior.
De tant veure’m a la Biblioteca, devorant llibres dels clàssics grecs, del clàssics romans i algun que altre filòsof castellà...un dia el fill de la bibliotecària se’m va dirigir i em preguntà. "Per què passes tantes estones a la Biblioteca?, seria millor que estudiessis . Uns companys universitaris hem organitzar un espai per a poder estudiar batxillerat superior per als nois i noies que no es poden permetre pagar una acadèmia”
Així va ser com vaig conèixer aquest grup d’universitaris que en una part d’un edifici sindical impartien coneixements superiors per als estudiants que ho necessitaven.
Al curs de sisè el formàvem dos alumnes en Valentí i jo . Va ser la primera vegada que vaig poder sentir l’olor de la universitat , quan un dia el professor de grec ens va convidar a assistir a una classe de Joan Manuel Blecua a la Universitat de Barcelona i aquella classe sempre l’he tingut en gran estima , guardada i molt recordada. Parlava del misticisme de Sant Joan de la Creu i les seves levitacions, el professor ho descrivia així “ El misticismo és la unión del alma con Dios y por eso San Juan levita porque su alma quiere ir con dios. Un alumno mio unió su alma a la peseta y tan fuerte fue su unión que se convirtió en millonario”
En aquell temps el meu esperit era verge de qualsevol contaminació monetària i aquesta lliçó em va penetrar dins meu arrelant per sempre en el meu esperit.
Fa pocs dies que vaig retrobar un company d'aquell temps , el estudiava cinquè de batxillerat, avui dia s’ha convertit en un escultor i segueix treballant amb el mateix entusiasme que fa cinquanta anys. Llegeixo en una revista badalonina que el meu company Valentí ha tingut un premi literari i és considerat un magnífic escriptor. Fa pocs dies me’l vaig trobar caminat prop del port de Badalona.
Dels antics professors ja no he sabut res més. El que si puc dir és que enmig dels temps tenebrosos em van fer veure un nou coneixement crític respecte el règim de l’època ... Allà va ser on vaig conèixer el Manifest Comunista i vaig sentir parlar de Marx, Bakunin... Els idolatrava.
Gràcies a aquests universitaris compromesos, per haver pogut viure una solidaritat sense propaganda. Ho donaven tot sense demanar res a canvi...
(Aquest escrit m'ho ha recordat la desocupació de Rimaia. Aquests també fan una bona labor social sense l'encotillament de l'administració)

11 comentaris:

  1. Una història molt bonica Ernesto; M'impressiona la solidaritat d'aquells universitaris, disposats a ajudar altruïstament al marge de les institucions públiques.
    Em sembla admirable.

    Petons
    ;-)

    ResponElimina
  2. Una molt bonica història d'un moment en el que el nostre país patia uns història tristament única.

    ResponElimina
  3. Avui parlem de sostenibilitat, solidaritat i cinquanta mil històries més però de facto, res de res!

    Ets el meu heroi!

    ResponElimina
  4. Gràcies Carme. M'alegre que t'hagi complagut la meva història.
    Petons!
    :)

    ResponElimina
  5. òscar, a més d'actuar de manera altruista ens ajudaven a pensar de forma distinta a com ho volia el règim polític del moment.
    D'aqui venia el nom de Justicia en grec.

    ResponElimina
  6. Galderich, de moment tot el que està subvencionat està domesticat i això és el que vol qualsevol règim polític.

    ResponElimina
  7. Doncs quina idea més bona i més altruista, el Dikaios. I francament, és d'agrair que en parlessin de Marx i de Bakunin. En els darrers anys, sembla quasibé un pecat afirmar que la visió marxista de la realitat és, com a mínim, digna de ser coneguda. Més Marx i menys Prozac, que diria el Leblansky, haw, haw!

    ResponElimina
  8. Leblansky, avui dia potser ja no es parla de Marx ni de Bakunin per diverses raons. Però a 1960 a Espanya no es parlava perquè estava prohibit i vivíem sota un govern Nacional-Catolicismo. Per aixo aquell grup d'estudiants se la jugaven i molt en mostrar aquests temes.

    ResponElimina
  9. En Dikaios recuerdo a Casanova, Serret, Coderch, Hidalgo, Carmen...

    ResponElimina
  10. Llastima,perquè fa poc varem fer una trobada on ens varem reunir unes vuitanta persones vinculades a Dikayos.
    Hem començat un blog " Dikayos.blogspot.com " que vol ser una eina de comunicació entre tots els que hi varem participar .
    Posat en contacte amb Valentí Soler i t'explicarà

    ResponElimina
  11. ja fa vuit anys del teu escrit, però ara hi he entrat. Buscava informació de Dikayos, El meu pare (Llorenç Casanova ) en va ser un dels universitaris 'fundadors'. M'alegra que al cap de tants anys ho seguiu recordant.

    ResponElimina