Fa uns dies em vaig dirigir caminant fins a la cruïlla del carrer Garriga i Alfons XII de Badalona . Em va venir nostàlgia de poder veure l’edifici en el qual vaig passar uns cinc anys de la meva vida. Uns anys on vaig aprendre a ser autodidacta i a poder sobreviure a la incertesa dels càstigs físics o morals que em podia esdevenir només entrar en aquest edifici. Malgrat tot sempre he tingut un record de pèrdua de temps que procurava no malgastar-lo totalment fent “absències” prolongades i m’escapolia a passar l’estona a la única biblioteca que existia a Badalona on enmig del silenci i essent amo del meu temps llegia diversos llibres que venien a les meves mans. Giovanni Papini, Curzio Malaparte, Plató, Ortega i Gasset, ....i l’Enciclopèdia Espada.
Les altres vegades em passava hores i hores copiant la lliçó que no havia estudiat. O bé em quedava sense dinar i tancat sol durant les hores al migdia i no arribava a casa fins ben tocades les 10 de la nit.
L’educació en si, era molt espartana. L’edifici havia format part d’una antiga draperia i una mestra de fort caràcter que molts l’anomenaven “la monja” dirigia l’escola . Estava formada d’una sola nau i nomes trencava la unitat unes escales de fusta que donaven a un altell de fusta i amb separacions de tablex.
Una taula gran on estava ella i unes cadires amb un braç per poder escriure era el que havia presidint l’espai.
La resta només eren taules planes amb dos o tres alumnes d’edats i cursos diversos. Convivíem hores i hores sense fer res , només estudiant del llibre o fent exercicis que de tant en quan corregíem a la pissarra.
El moment més temut era quan escrivia a la pissarra “ 2º curso a las sillas”. Això podia ser nefast per la meva integritat física i moral ...unes preguntes i... “copia 100 veces la pregunta con su respuesta”, “ hoy te quedas hasta las 10 de la noche a estudiar” i fins que no ho deies fil per randa no sorties del forat.
Un fet que mai li perdonaré va ser quan jo que era lector de "Hazañas Bélicas" , en una llibreteta tenia un seguit de dibuixos de tancs, avions i soldats dels qulas estava molt orgullós del meu art de dibuixar-los , els havia dibuixat a casa i ho havia portat a escola per poder ser admirat pel meu company de taula i ... la mestra de manera sigilosa es presentà darrere meu i em va fer mostrar els dibuixos del primer a l'últim i a cada dibuix una bofetada...després me'ls va fer passar de l'últim al primer i més bofetades ....vaig quedar amb la cara vermella ...Ja no vaig tornar a dibuixar mai més.
Ara ja no existeix l’escola i aviat no quedarà res de res en la venda de l’edifici com a solar per a construir diverses vivendes.
.jpg)
