Fa uns dies em vaig dirigir caminant fins a la cruïlla del carrer Garriga i Alfons XII de Badalona . Em va venir nostàlgia de poder veure l’edifici en el qual vaig passar uns cinc anys de la meva vida. Uns anys on vaig aprendre a ser autodidacta i a poder sobreviure a la incertesa dels càstigs físics o morals que em podia esdevenir només entrar en aquest edifici. Malgrat tot sempre he tingut un record de pèrdua de temps que procurava no malgastar-lo totalment fent “absències” prolongades i m’escapolia a passar l’estona a la única biblioteca que existia a Badalona on enmig del silenci i essent amo del meu temps llegia diversos llibres que venien a les meves mans. Giovanni Papini, Curzio Malaparte, Plató, Ortega i Gasset, ....i l’Enciclopèdia Espada.
Les altres vegades em passava hores i hores copiant la lliçó que no havia estudiat. O bé em quedava sense dinar i tancat sol durant les hores al migdia i no arribava a casa fins ben tocades les 10 de la nit.
L’educació en si, era molt espartana. L’edifici havia format part d’una antiga draperia i una mestra de fort caràcter que molts l’anomenaven “la monja” dirigia l’escola . Estava formada d’una sola nau i nomes trencava la unitat unes escales de fusta que donaven a un altell de fusta i amb separacions de tablex.
Una taula gran on estava ella i unes cadires amb un braç per poder escriure era el que havia presidint l’espai.
La resta només eren taules planes amb dos o tres alumnes d’edats i cursos diversos. Convivíem hores i hores sense fer res , només estudiant del llibre o fent exercicis que de tant en quan corregíem a la pissarra.
El moment més temut era quan escrivia a la pissarra “ 2º curso a las sillas”. Això podia ser nefast per la meva integritat física i moral ...unes preguntes i... “copia 100 veces la pregunta con su respuesta”, “ hoy te quedas hasta las 10 de la noche a estudiar” i fins que no ho deies fil per randa no sorties del forat.
Un fet que mai li perdonaré va ser quan jo que era lector de "Hazañas Bélicas" , en una llibreteta tenia un seguit de dibuixos de tancs, avions i soldats dels qulas estava molt orgullós del meu art de dibuixar-los , els havia dibuixat a casa i ho havia portat a escola per poder ser admirat pel meu company de taula i ... la mestra de manera sigilosa es presentà darrere meu i em va fer mostrar els dibuixos del primer a l'últim i a cada dibuix una bofetada...després me'ls va fer passar de l'últim al primer i més bofetades ....vaig quedar amb la cara vermella ...Ja no vaig tornar a dibuixar mai més.
Ara ja no existeix l’escola i aviat no quedarà res de res en la venda de l’edifici com a solar per a construir diverses vivendes.
Ara ja no existeix l’escola i aviat no quedarà res de res en la venda de l’edifici com a solar per a construir diverses vivendes.
.jpg)
D'això se'n diu ensenyament! I després hi ha gent que sempre diu que abans sí que s'ensenyava... En fi, que llegeixin aquestes petites memòries.
ResponEliminaQuina manera més trista d'ensenyar!
ResponEliminaHem passat d'un extrem a l'altre. I ara, els mestres, ja no tenen cap autoritat sobre els alumnes...
No hi haurien matissos?
El més trist, és que deixéissis de dibuixar. Això, no ho hauria perdonat mai.
Bon cap de setmana Ernesto,
una abraçada.
És certament trist. En aquest aspecte hem millorat força. Jo recordo també alguna anècdota -més lleugera, però també traumatitzant-, és curió com algunes persones(?) poden marcar-te negativament per sempre.
ResponEliminavaja camp de concentració! Jo també havia passat un parell d'estius en una escola semblant per repasar. Hi ha una canço del Fito y los fitipaldis que resumeix aquestes escolas
ResponElimina"si es por el maestro, nunca hubiera aprendido"
Ernesto, la descripció del teu batxillerat m'ha fet recordar la meva mili. Quines pèrdues de temps.
ResponEliminaDoncs si que era un batxiller molt "elemental" i prou animal.
ResponEliminaPotser la profesora era de la lliga antibèlica i no es va plantejar que es podria perdre un gran artista!
Galderich. De l'epoca que parlo han passat més de cinquanta anys. Només tenia la veritat el qui manava.
ResponEliminaJa ho veus Carme de quina manera em van frustrar les ganes de dibuixar. De totes forme potser no era tan bo dibuixant. Haw, haw,
ResponEliminaUn abraçada molt forta.
Eulàlia quan vaig veure que la meva escola era un solar en venda , em van venir tots els "dimonis " al cap. Segurament també hi van haver coses molt bones.
ResponEliminaUna abraçada.
Aristofeles; En aquella escola només hi havia una professora i unes ajudants. Tots estàvem en una sala i no es sentia cap soroll i això que potser passàvem de cent.
ResponEliminaLa disciplina era molt dura i ningú s'atrevia a posar en dubte l'autoritat.
Allau, El temps que vaig estar´fen el meu batxillerat elemental ( dels 10 als 15 anys), vaig aprendre a ser autodidacta.
ResponEliminacarme J, tens tota la raó , la professora era antibèlica i lectora de la "vanguardia".
ResponEliminaEl que li agradava era el "mes de Maria"
Venid y vamos todos, con flores a Maria, con flores a porfia, que Madre nuestra es!!!
ResponEliminaJo també he viscut algún mes de Maria, també. . .
Ernesto, això que expliques que et varen fer és del tot injustificable, ni amb tots els contextos històrics que es vulguin aplicar!
ResponEliminaI el pitjor de tot al final no són les òsties (sic) que vas rebre, sinó l'efecte col·lateral de no tornar a dibuixar. Lamentable!
Una abraçada!
leblansky , aquesta era l'única forma que tenia aquella mestra per poder donar classes a tota una quantitat d'alumnes i que tothom estés en silenci.
ResponEliminaUn altre dia explicaré la part positiva de l'escola aquesta, Ja que em va ensenyar a gaudir dels "novillos" a la Biblioteca del carrer del Temple.