Aquest bloc és un petit calaix de sastre d'imatges i sensacions de la meva percepció del món per un forat

divendres, 11 de juny del 2010

L'ARBRE DELS NASSOS

ceràmiques amb l'escrit de la llegenda que vaig poder llegir i per això la puc explicar
Aquí podeu llegir el títol de la llegenda

Edifici que m'imaginava era el convent i sempre esperava veure a la bonica monja mirant per la finestra. Mai vaig conseguir veure-la

Al costat d'aquest pi es trobava un rètol on indicava l'arbre dels nassos


LA LLEGENDA DEL L’ARBRE DELS NASSOS

A prop de la Font de les Monges hi havia un convent de monges, a prop d’on els cartoixos de Motalegre hi tenien els magatzem . Un cavaller –trobador es va enamorar d’una monja en veure-la tan formosa quan passejava anant a beure a la Font de les Monges.
El cavaller l'esperava i li deia paraules amoroses , li declarava el seu amor amb unes boniques cançons . La monja es posava molt neguitosa en pic el veia ja que ella s’havia compromès a Déu i no volia l’amor dels homes.
Un dia ja farta de tan sentir l'amor del cavaller es va dirigí a ell i li va dir: Sé que m'estimes molt i que per tu sóc la joia més preuada i jo et vull complaure perquè puguis tenir pau. Diguem què ès el que mès t'agrada de mi ? Quina és la causa que et fa venir a pertorbar les meves oracions?
El cavaller commogut li respongué : Oh!!! Bella entre les belles. Amor de tots els amors . El que més m’agrada de tu, amor meu, és el teu nas.
Ella en sentir-ho li digué: Vine demà ací a la mateixa hora que avui i els teus desitjos seran correspostos.
El trobador s’anà tot cofoi i feliç esperant el dia següent que per fi la monja més bonica de totes les contrades seria seva. Quin gran tresor! Quina il·lusió! Quina felicitat!.
La monja aquella mateixa nit demanà al jardiner les tisores d’esporgar i se les guardà a l’habitació. Resà les seves oracions i esperà el dia següent .
Quan ja era hora d’arribar el cavaller la monja agafà un mocador de seda , dels més bonics que tenia, i en presència del cavaller es tallà els nas mab les tisores, l’embolicà amb el mocador i li donà la cavaller dient-li. : Ací tens el que tu més vols. Ara deixem que segueixi estant consagrada a Déu.
El cavaller tot compungit agafà els nas i anà al començament del camí de la Conreria i allà mateix enterrà el nas , plorant desconsoladament. D’aquell nas va néixer un arbre de fulles vermelloses i donava un fruit que semblava el nas de la monja i durant molts anys el vaig veure plantat al costat del pi gran, hi havia un rètol que ho explicava . Actualment no he estat capaç de veure’l. Haurà mort? L’ha trasplantat?
Aquesta llegenda sempre l'ha he tingut en ment i quan anava a La Font de le Monges , donava voltes i voltes i em quedava meravellat davant de l'edifici de l'antic restaurant esperant veure un moja molt bonica. Potser serà per això que sempre m'he trobat atret per les monges.

23 comentaris:

  1. Et superes cada dia, Ernesto.
    Una bonica història que de les que de petita m'hauria impressionat força.

    Per cert,si l'atracció que sents per les monges és semblada a la meva pels capellans, no crec que sigui per això que ens expliques. . .ehem!

    ResponElimina
  2. ecs! ho sento però em sembla una barbaritat tremenda, a casa no m'haguessin deixat escoltar mai una cosa així! mutilar-se una dona per servir a déu! ai, quin mal cos! ... per cert, com es devia mocar després? ;) uix! res res, que encara em sortirà la pansa.

    Que tinguis un bon cap de setmana, ai.

    ResponElimina
  3. Un apunt, està clar, de nassos.
    Bon cap de setmana, Ernesto!!!

    ResponElimina
  4. Això sí que era Fè...i grossa!

    Quina història tan inquietant. D'aquelles que quan les expliques a la mainada, se'ls obren els ulls com plats. I a alguns adults també!
    La pobra Clídice ha quedat ben transtornada!

    Moltes gràcies, i bon cap de setmana Ernesto!
    :-)

    ResponElimina
  5. El que no acabo d'entendre és: per què li va demanar el nas havent-hi altres parts més... sucoses! ;-)

    ResponElimina
  6. Carme J, Aquesta història me l'explicava el meu pare i a mi m'impressionava el lloc. Jo mateix veia el convent , la monja bonica ...en fi , m'ho creia.
    Amb les monges sempre he tingut una certa debilitat.
    Bon cap de setmana. :)

    ResponElimina
  7. Clídice, els contes i les llegendes sempre són de sang i fetge, és com un camí d'iniciació. No té res a veure en la religió. Si llegeiges els contes dels germans Grimm ho podràs observar.
    Per cert no sé com segueix després ...ha, ha, ha,
    Bon cap de setmana . :)

    ResponElimina
  8. òscar, la llàstima és que ha desaparegut l'arbre dels nassos. Haurem de fer una investigació. ha, ha, ha,
    Bon cap de setman Òscar!!!

    ResponElimina
  9. Carme(la meva maleta) , aquestes històrirs de sang i fetge són les que més agraden a la mainada.
    Tots els contes, martiris de sants i llegendes fan esgarrifar. Ha, ha, ha,
    Gràcies Carme .
    Petons i bon cap de setmana.

    ResponElimina
  10. Galderich, Potser es va confondre amb la Cleopatra. ha, ha, ha.
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  11. A mi, de petit, em feien anar a veure l'home dels nassos. No era tant poètic, però tampoc tant inquietant :)

    ResponElimina
  12. Brian, les llegendes aquestes ho són molt d'inquietants. Coms més inquietants millors són. :)

    ResponElimina
  13. Ernesto, les teues passejades són una descoberta constant per a mi; si a més, hi afegeixes sal i pebre a base de relats i llegendes, el plaer és doble :)

    ResponElimina
  14. M'encanta aquesta història, i he mirat de trobar l'arbre seguint les indicacions de la meva mare, quan he anat per aquestes contrades, però res de res, jo no l'he trobat. Em fascinava aquesta història de petita i al llegir-la he comprovat que em continua fascinant, tot i que jo, ja saps que la reescriuria amb final feliç monja-trovador junts, però llavors no hi hauria llegenda ....

    ResponElimina
  15. Leblanski, Haurem de fer una passejada conjunta per la Conreria fins arribar a la Font dels Castanyers.

    ResponElimina
  16. Gràcies pel teu comentari miau. L'Arbre dels Nassos em sempbla que ha desaparegut. Ho hauràs de preguntar als habitants de la Conreria.
    Els finals feliços només hi són en les novel·les antigues de Corin Tellado. Ha, ha, ha...
    Una abraçada. :)

    ResponElimina
  17. Hola,soc el cavaller jaja salu2.

    ResponElimina