Aquest bloc és un petit calaix de sastre d'imatges i sensacions de la meva percepció del món per un forat

dilluns, 31 de maig del 2010

divendres, 28 de maig del 2010

BETTY BOOP

Irene Bordoni


Escena de la pel·lícula de Betty Boop. Just a Gigolo (1932) , la cancó interpretada per Irene Bordoni (Ajaccio, 16 de gener 1885, Nova York 19 de març 1953).

La combinació de la interpretació musical de l'actriu i cantant Irene Bordoni amb el dibuixos animats de la primera Betty Boop dels anys 30 , fa que sigui un agradable arranjament.

dijous, 27 de maig del 2010

LA SUBHASTA DEL PEIX

Llotja de pescadors. Montgat

Una de les activitats que m’agrada fer un cop al mes és anar a la petita llotja de pescadors de Montgat a participar en la subhasta del peix i adquirir una panera de peix frec.
Montgat no té port de mar ni els pescadors tenen grans barques per anar lluny a pescar. Tota la pesca de Montgat és a prop de la platja i la quantitat de peix que va a la petita llotja no és gaire gran.
Cada dia de dilluns a divendres no festiu els pescadors i possibles compradors ens reunim a la una del migdia a la petita llotja a l’aire lliure que hi ha a tocar de la via del tren i a prop de l’estació de Montgat Nord ( abans abaixador de Montsolís)
Els pescadors arriben a les dotze carregats amb una o dues caixes cobertes de gel i plenes de peix acabat de pescar, el trien i el van dipositant en petites safates on hi caben un parell de quilos de peix, per a la subhasta.
Un participant de la confraria de pescadors posa en un saquet les boles corresponents a cada pescador i sortegen l’ordre de la subhasta. Una vegada sortejat cada pescador col·loca les safates, dins la llotja, de forma que primer hi ha el peix més car i finalment el peix de menys valor.
Una vegada tot disposat i amb els compradors asseguts a l’entorn del peix comença la subhasta. Primer el peix de la barca primera, després el de la barca segona ... Sempre m’ha meravellat la rapidesa com els subhastadors saben comptar enrere.
“ Comencem per la barca d’en Pere el Negre. Aquestes dues rengleres són d’ell, primera panera de llagostins.
45 euros...45 a la banda..90,80,70,60,50,45,40,35,30,25,20,15,10,5.
44 a la banda...90..80...”
I el subhastador va seguint a la baixa fins que hi ha un comprador que diu. “meu”
És demana el nom . Rosa, Joan.etc... , tria la panera i li donen el peix en una bossa de plàstic i un paperet amb el nom i el preu per pagar quan acabi la subhasta.
Jo miro embadalit aquests productes frescos del mar: llenguados que salten, llagostins grossos i frescos, escòrpores, calamars, sèpies, galls, molls, aranyes,etc... Avui hi havia també un gall de sant Pere que quan el pescador en qüestió ha vist que baixava massa de preu, l’ha apartat.
Finalment com sempre jo també m’he enfirat i he comprat una panera de molls per 8,60 euros.
He arribat a casa contentíssim . m’he posat a netejar el peix i quatre molls grans els he fet a la planxa . Què bons m’ha quedat!!!
La resta dels molls els he guardat netejats per a millor ocasió.
Un pescador subhastador cantant els preus

Tots mirant el peix i a la taula la controladora de la subhasta

Una mostra del peix en les seves paneres

dimecres, 26 de maig del 2010

SHIVA

Imatge de Shiva trobada a Internet

A la meva gata Shiva

Una de les gates que m’han acompanyat al llarg de la vida ha estat la gata Shiva.
Un dia anava caminant a prop del carrer del Mar quan vaig veure una botiga on en una gàbia tenien uns gatets siamesos a qual més eixerit i enmig d’aquells estava la meva gateta Shiva.
Sense pensar-m’ho gens ja tenia la gateta en un capsa amb forats amb unes nanses per poder-ho dur. A part en una bossa em posaren: menjar per gats petits, terra de gats per acostumar el gat a ser net, un llit per gats,una fusta amb una corda per al gat que pugues esmolar les ungles....Tot carregat em vaig anar a casa molt cofoi.
Un cop a casa vaig posar la terra dins de un calaix i el vaig deixar a la galeria amb la porta oberta. En un recipient de plàstic que també vaig comprar el vaig omplir del menjar granulat ( croquetes em varen dir) i al costat un recipient amb aigua. A poca distància un llit de roba que també m’aconsellaren a la botiga. De fet va utilitzar més el meu llit que el seu.
A partir d’aquell moment ja tenia la companyia valuosa de la meva gata Shiva i em va acompanyar durant uns quants anys. La meva Shiva creixia i es comunicava cada vegada més amb mi. Formàvem una simbiosi perfecta. Quan estava a casa vèiem la televisió junts asseguts tots dos en el sofà. Quan anava al despatx, m’ajudava a posar en ordre els meus papers. Jo els col·locava i ella s’asseia damunt i així no queien per terra.

La meva tassa per prendre el te i "fartons"

Tot anava bé i estava contentíssim amb la meva estimada Shiva , li encantava el te i sempre el preníem junts ella es posava al meu costat i jo li posava una mica de té en una tasseta, compartíem les pastes de te. Era uns moments de molta intimitat. Sempre em ve a ala memòria quan una vegada van trucar a la porta i jo vaig anar a obrir , afora hi havia unes senyores que no sé que volien i no se’ls acut res més que dir-me : “Perdoni, que el molestem?”...No van poder dir res més . Jo que en aquells moments fumava litúrgicament la meva pipa de les 6 de la tarda, apartant una mica la pipa de la meva boca els hi responc. : “Si molesteu. Podrien venir un altre moment. Ara la Shiva i jo estem prenent el te.” Encara no sé que és el que volien . No van tornar mai més.

Rètol d'una botiga a prop del antic Convent de Sant Agustí

Després d’aquest fet quan la meva Shiva i jo compartíem el te ja no obria la porta per ningú ni contestava al telèfon .Guardàvem aquests moments íntims per nosaltes escoltant música wagneriana en silenci. Només mirades de complicitat.

dimarts, 25 de maig del 2010

ELS TRABUCAIRES

Comença la desfilada de trabucaires darrere el so del sac de gemecs




Un valent trabucaire carregant l'arma

Ací veíem la cantimplora amb la pòlvora


Una aguerrida trabucaire.


Veiem el detall de les espardenyes de set betes


Els valents trabucaires han ocupat el meu barri


Diumenge 23 de maig sento un so de sac de gemecs i al cap de poc una sorollada d’armes de foc. Estava tan tranquil escoltant l’harmoniós lliscament del tren pels rails, quan un estrepitós soroll de trabucs i olor de pólvora em treuen del meu ensomniament i em desvetlla de cop .
Surto esperitat de casa i com un xiquet em dirigeixo ràpidament cap al soroll : una munió de persones forasteres armades fins les dents i amb mirada aguerrida ocupaven els meus petits llocs de pau. El gats sortien esperitats, els ocells havien desaparegut, els gossos s’amagaven entre les cames de llurs amos , els vianants i veïns es tapaven irremediablement les oïdes .Hem estat una bona estona sense poder dir res, fins que el cercavila trabucaire s’ha dirigit a un altre costat de la ciutat.
Com és que han vingut tanta quantitat de colles trabucaires?, m'he preguntat. Aleshores he vist un cartell que ho anunciava :Dia 23 Gran Cercavila Trabucaire commemorant que Badalona 2010, ha estat nomenada Capital de la Cultura Catalana .

dilluns, 24 de maig del 2010

A UN MES DEL SOLSTICI DE CÀNCER

Fotografia del dia 21 de febrer del 2010 a les 7,45 am. El sol ixent es veu a l'horitzó .


Fotografia del dia 21 de maig a les 6,30 am. El sol no es divisa a l'horitzó.

El mes de febrer vaig començar a fer fotografies des del meu balcó emulant la pel·lícula Smoke. Vaig cercar un punt fixe des d'on posar la càmera i cada dia disparo l'obturador. M'he permés la licència d' avançar l'hora a mesura que el dia clarejava més prompte, per poder captar el moment precís de l'albada.
Al cap de tres mesos observo que ja no puc captar el sol ixent des del mateix punt .

Fotografia del dia 21 de maig a les 6,30 am. Ara si que veiem el sol a l'horitzó

Per poder veure com el sol ix del mar he hagut de canviar el lloc del punt de mira de la càmara. Ara he de fer la fotografia des de l'angle dret de la barana del balcó.

Si observeu bé veiem unes edificacions altes sobre un turó. És el turó de Montgat. En l'últim pla fotogràfic es pot divisar la muntanya de Sant Mateu . Serralada Litoral.


dijous, 20 de maig del 2010

CA L'ARNÚS (5) EL JARDÍ ROMÀNTIC

El torreó del llac

Riba del llac

Un dels ponts per creuar el llac

Un altre pont

Reflexe del torreó al llac

La part més important del parc de Ca l’Arnús és la que correspon al jardí romàntic que correspon a la part més alta del finca i a l'entorn d'un llac artificial per a poder passejar en barca. Aquest és un espai de silenci i que et transporta a un món de conte de fades. Es troba a tocar de l'autopista i m'han dit que es nota un xic el sorroll dels cotxes, la veritat jo no els sento i em deixo embriagar per la vegetació centenària i m'assec en un banc solitari que hi ha i escolto el ocells, el creixement de l'herba, el xapoteig dels peixos.... Actualment no hi ha cap barca, però anys enrere i quan els últims hereus descendents de D. Evarist Arnús hi vivien, tenien una barca de rems per poder navegar sota les ombres dels grans arbres i el silenci de l’entorn.
De moment encara podem gaudir del silenci del parc, no està poblat de visites ni de nurseries. Encara estan els obrers treballant en la rehabilitació de les difernets parts del Parc i van obrint el pas segons van acabant. No fa gaire temps que han obert el jardí romàntic , després que han rehabilitat els ponts i les edificacions que hi formen part..
En la vegetació abunden els eucaliptus que són altíssims , una gran varietat de palmeres totes molt altes ; els plàtans centenaris on podem veure alguns que semblen de jardí habitat per follets, formant grutes i amagatalls en l’escorça. També podem veure una gran quantitat de xipresos formant el camí que ens porta des de el jardí de la glorieta fins al jardí romàntic.
Els bambús abunden a prop de les aigües , i de sotabosc podem contemplar una gran quantitat de galzeran, falgueres i la vegetació pròpia de ribera. L’extensió del parc té un total de 11 hectàrees ja que s’ha sumat el parc de Can Solei i així s’han unificat els dos. 3,5 hectàrees pertanyen a Can Solei i 7,5 hectàrees són del parc de Ca l’Arnús


Què hi fan al llac aquestes tortugues?

Per poder visitar Ca l'Arnús es pot entrar per la riera Canyadó o pel carrer Seu d'Ugell. Són les dues entrades habilitades.
Transport públic: En tren fins a Badalona i autobús BD4 , que wet deixa a la porta de la riera Canyadó.
Gairebé totes les línies d'autobús que passen per l'Ajuntamnet de Badalona et deixaran a prop del carrer La Seu d'Urgell, aquesta entrada dóna al Parce de Can Solei que és comunica amb el de Ca l'Arnús, com quan era tot una mateixa finca.

dimecres, 19 de maig del 2010

CA L'ARNÚS (4) : L'ESTACIÓ METEOROLÓGICA

La densa i alta vegetació del parc gairebé tapa l'estació meteorològica
Estació meteorológica del segle XIX

Penell

Rellotge i calendari perpetu

Termómetre y Barómetre

Detalle del pluviómetre anual

Pluviómetres diaris i anual.
L’estació meteorològica que hi ha al parc de ca l’Arnús és un important peça museística. Construïda l’any 1883, va ser una de les més innovadores d’Espanya i d’Europa. En un principi l'estació meteorològica és construí al costat del Teatre Líric de Barcelona, fundat pel mecenes Evaristo Arnú. Aquest teatre estava ubicat al Passeig de Gràcia entre el carrer Provença , el carrer Mallorca i el carrer Pau Claris. L’any 1900 enderrocaren el teatre i el fill de D. Evaristo, Emili Arnús, va desmontar la torre de l’estació meteorològica pedra a pedra i la va fer tornar a construir al jardí de la casa de Ca l’Arnús de Badalona.
Aquesta estació es pot visitar al parc de Ca l’Arnús i ha estat restaurada totalment el passat mes de novembre. Tot funciona.
Un pluviòmetre elèctric que indica les pluges de la setmana i les de l’any. Un termòmetre i un baròmetre tipus Bourdon. Un rellotge calendari perpetu, les fases de la Lluna , el penell i un carilló que podem sentir diferents músiques.
Per poder-ho veure millor he posat les fotografies de cadascú dels aparells de medició climàtica. Aquesta torre té la particularitat que es pot seguir la medició del elements climàtics des de la façana exterior.
Si ho voleu veure en visita guiada heu d'anar al Museu de Badalona i concertar-ho , així podreu entrar dins de la torre de l'estació meteorològica i veure el funcionament.

Torre de l'estació meteorològica ubicada en el lloc original. ( foto de l'enciclopedia Salvat trobada a internet)

dimarts, 18 de maig del 2010

CA L'ARNÚS (3) : D. EVARISTO

La inscripció que hi ha sota la'estàtua de bronze diu:
EXCMO. SR.
D.EVARISTO ARNÚS
HIJO ADOPTIVO DE BADALONA
Aquesta estàtua la podem veure a la Plaça Dr. Niubó de Badalona. Figura de bronze posada dalt d'un pedestal. Foneria Vda. Cabot e Hijos. Barcelona 1891


Don Evaristo Arnús i Ferrer és un personatge digne de la Febre d’Or de Narcís Oller, i també podria representar l'especulació que explica Eduardo Mendoza en la sevanovel·la la Ciudad de los Prodigios.
D. Evaristo neix l’any 1820 fill d’una família humil . L’any 1840 entra com a funcionari d’hisenda a l’Ajuntament de Barcelona, al cap de pocs anys ja el veiem com un seriós corredor de Borsa. .
El 1852 ja inaugurà la casa de Banca i es convertí en una de les més prestigioses de la ciutat.
A la Llotja rebia el tractament de Don Evaristo. Per això no he volgut catalanitzar el seu nom, ja que només l'he vist escrit en castellà..
D’ideologia liberal, la seva norma era “ Comprar barat , esperar el millor moment , vendre car” . No arriscava en crèdits ni en empreses de gran risc. Les seves accions eren de renda fixa i principalment en Ferrocarrils. Va participar activament en la especulació immobiliària de l’eixample de Barcelona i també va participar en l'eixample de Madrid.
Va comprar els “Campos Eliseos” de Barcelona , on construí el 1881 el Teatro Lírico-Sala Beethoven que va tenir un gran prestigi, en aquest teatre Líric va construir la primera estació metereológica . Anaven les primeres figures de sarsuela i òpera ,va competir inclús amb el Liceu. És convertí en protector de les Arts .
Va ser també senador vitalici i només participava activament quan tocaven els seus afers com les accions del ferrocarril.
Morí l'any 1890. Va deixar la seva herència a mans del seu nét , en veure que el seu fill no li interessava el negoci de la Banca.



Bust de D. Evaristo Arnús . Casa del Parc de Ca l'Arnús


L’any 1859 comprà en Subhasta pública 7,5 hectàrees de terreny de la finca agrícola de Can Solei de Badalona.
En aquesta propietat va construir uns jardins romàntics i unes edificacions propis d’una reina. Jardins que es passejaren Mossèn Cinto Verdaguer, el qual estava entusiasmat de la caseta de la mina, situada ala part alta de la finca. També en ocasió de la inauguració de l’Exposició Universal de 1888 s`hostatjaren la reina regent Maria Cristina i el seu fill Alfons XIII.
Per haver estat la Reina regent a Badalona li va donar el tractament a la ciutat de Excel•lència.
D. Evaristo en les Festes populars de Badalona deixava entrar al poble als Jardins. L’any 1884 el van fer fill adoptiu de Badalona

Retrat de D. Evaristo ( Enciclopèdia Catalana )

dilluns, 17 de maig del 2010

CA L'ARNÚS (2) : EL JARDÍ DE LA GLORIETA

Passeig dels plàtans

Juny de 1959, ella tenia 13 anys ,era la germana del meu millor amic. Hi anava moltes vegades a casa seva a berenar i ella sempre estava allí. Me la mirava amb ulls tendres ... quan es creuaven les mirades... em posava vermell...ella somreia i jo... era massa tímid per dir-li alguna cosa.
Gruta i font
Tot just havia començat a treballar a un fàbrica tèxtil. Era l’aprenent i em tocava fer el que em manaven, quan venia l’hora d’esmorzar, anava a buscar el vi pels manyans i encarregats de la fàbrica a una bodega a prop d’on vivien els meus amics. Algun dia ens creuàvem ella i jo, passava pel costat d’ella tot avergonyit a causa meu uniforme de la fàbricac i ella, vestida com tota una senyoreta de casa bona, mirava la meva roba de treball i em deia somrient: “ Sembles un trinxeraire” , i de veritat que ho semblava , vestit amb la meva granota blava i amb borra del cotó de les màquines. Els colors em pujaven i... gairebé sense dir res, seguia el meu camí
Glorieta
Un dia del mes de juny i mentre berenva a casa seva , la mare del meu amic em va convidar per anar a Ca L’Arnús a la cloenda del curs de l’escola de ballet de la meva estimada Mercè. Ella es mostrava feliç perquè hi anava.
Venus Púdica

El dia assenyalat em van venir a buscar a casa amb el cotxe del pare, un Renault Gordini, jo em vaig vestir amb la meva millor roba i tot clenxinat hi vaig pujar tot cofoi i esperançat .
Era la primera vegada que entrava als jardins de Ca l’Arnús . Les vegades que hi havia anat a buscar aigua sempre trobava la porta tancad. Per fi sabria que hi havia darrere aquella porta tancada del jardí.
Hèrcules


Arribàvem que ja era fosc, unes llums il•luminaven el passeig de plàtans fins arribar al jardí de la glorieta, una esplanada amb un arbrat de plàtans , on hi havia unes cadires per a poder seure el públic assistent. A un costat la glorieta amb l’orquestra i al fons un escenari format per la gespa verda brillant i dues estàtues gregues il•luminades .... a l’entorn de les estàtues estava la millor ballarina que he vist en ma vida... La Mercè. Ha estat la millor sessió de ballet que he presenciat. Des de les hores m'ha agradat el ballet clàssic.

Actualment em passejo moltíssims dies i em deixo transportar pel silenci i la quietud de les aigúes dels seus llacs. (Ja els mostraré un altre dia)


Les estàtues segurament son originàries de l'ornamentació del Teatre Líric de Barcelona


Porta escapçada

Aquesta és la porta principal , aquesta porta era molt més senyorial, com la majoria de les portes de jardí privat, amb les dos pilones mes altes i un gran porta de ferro. Quan l'ajuntamnet expropià la propietat van començar a fer obres i un camiò trenca una pilona. la solució que vàren donar va ser trencar l'altra pilona i així quedava igualada la porta. Cada dia que passo per davant em recorda la ineptitut consistorial.
A vegades em pregunto : On ha anat a parar la porta fojada de ferro?

divendres, 14 de maig del 2010

CONILL AMB CARAGOLS


A Lleida a les Festes de Maig celebren des de fa uns trenta anys L’Aplec del Caragol. Primer ho feien el dia de Sant Anastasi ( copatró de Lleida), però amb el temps ho han ajornat per un cap de setmana adient . Aquest any ho fan els dies 21,22 i 23 de maig. La celebració va començar a la banqueta del riu i feien caragols a la llauna ( plat típic lleidatà) . Tot això ho feien colles i si no formes part d’una colla et quedes sense caragols. El programa de la festa i la seva història la trobarem en l'enllaç següent:

http://www.aplec.org/cat/maig.asp

Com a record de la meva terra, m’ha vingut desig de menjar caragols, com no tinc estris ni espai per fer-los a la llauna, el que m’he preparat ha estat un conill amb caragols vinyals.
Els caragols vinyals són els que són més plans i per fer-ho en salsa són més gustosos.

RECEPTA.-
Ingredients necessaris: 1 conill trossejat, ½ quilo de caragols vinyals bullits. ( es poden comprar congelats i també són bons).
Per la salsa: 1 pastanaga , 1 ceba grossa, 1 pebrot vermell, 1 albergínia, 2 tomàquets ratllats, 3 dents d’alls,1 branqueta de farigola, 1 fulla de llorer, 1 cirereta (bitxo), i vaset de vi blanc.
Per la picada.: 3 dents d’all, 1 sobret de picada. (ametlles,avellanes,pinyons i galeta)

CONFECCIÓ DEL PLAT:
En una cassola posem un raig d’oli i mig fregim els trossos de conill previament enfarinats, una vegada fregits els reservem.
En el mateix oli posem la ceba, la pastanaga, el pebrot, l’albergínia, els dents d’all, ( tot trossejat petit), la farigola, la fulla de llorer i la cirereta (bitxo). Ho fregim una estona i li afegim el vaset de vi blanc. Després a continuació li afegim el tomàquet ratllat. Quan ho veiem que s’ha reduït li afegim la picada i un morter d’aigua.
Ho anem cuinant a foc lent i quan ja s’ha format una salsa li afegim el conill i el caragols. Ho salpebrem ,ho deixem coure una estona més i ja ho podem servir.
És boníssim!!!!

A la part de Castelló el caragols que posen són les baquetes, molt cares i difícils de trobar.

dijous, 13 de maig del 2010

HOW THE TIME CAN FLY, 1931

Smith Ballew (1902-1984) Actor i cantant. http://www.redhotjazz.com/ballew.html



dimecres, 12 de maig del 2010

CA L'ARNÚS (1) : LA FONT PÚBLICA

Dedicatòria a Roca i Pi
A la dècada dels anys 50 i fins i tot als 60, l’aigua mineral es comprava a garrafes . A Badalona venia un carro carregat de garrafes des de la font dels castanyers i passava per les cases a vendre l’aigua entre els veïns de la ciutat, quan tothom va comercialitzà les aigües de les fonts de muntanya, aquesta aigua no ho va fer.
L’aigua de l’aixeta tenia un gusta a calç molt forta. A casa meva com a una bona quantitat de famílies obreres no compràvem aigua mineral ni la de la font dels castanyers, sinó que anàvem a cercar-la a una font que tingués aigua de mina . Més o menys a prop de casa teníem dues fonts on l’aigua era de mina i tenien accés públic. Una era la de la rectoria de l’església Santa Maria, però per diverses raons no hi teníem massa devoció per anar-hi. L’altra font era la que estava situada a la façana de l’entrada de Ca l’Arnús , per arribar fins aquesta font em semblava que anàvem d’excursió.
Tan bon punt arribava el bon temps ,un dia a la setmana , després de sopar : la meva mare, el meu pare, la meva germana i jo ens arreglàvem per sortit de casa amb una garrafa cadascú, dues garrafes més grans i dues més petites. I el meu pare ens explicava històries mentre caminàvem a les afores de la ciutat.
Quan ja havíem proppassat l’ajuntament , sabíem que aviat arribaríem a Can Soler i ens pararíem una estona per a poder saborejar un gelat o una orxata. Era parada obligatòria , una de les parades mes profitoses que recordo d’aquella època. Després més animats per la petita estona gustativa , caminàvem fis arribar a prop de la Riera Canyadó , on ens havíem de posar a la cua per poder omplir aquelles garrafes que portàvem. Sempre havia cua de gent amb garrafes. De fet era una època que hi havia cues per tot.
A la cua sempre es comentava de les excel•lències d’aquella aigua de mina (així l’anomenàvem), uns deien que el senyor Arnús havia fet aquella font per donar l’aigua al poble, altres que si totes les cases de l’entorn , no pagaven aigua perquè els senyors Arnús ho havien acordat així. Sempre em mirava amb enveja aquelles cases que no havien d’anar a buscar aigua en garrafes.
A finals dels 60 , vaig anar a viure a prop de la font de L’Arnús i ja no rajava aigua.
Ara aquesta font torna a rajar aigua, però és l’aigua que hi ha a qualsevol font de la ciutat.

La font de Ca l'Arnús

dimarts, 11 de maig del 2010

SANT ANASTASI

Carrer Sant Anastasi

Les Festes de Maig de Badalona es fan en honor de Sant Anastasi copatró de la ciutat.
Sant Anastasi va néixer a Lleida al segle III, quan estava l’emperador Dioclecià. Era un estaferm (soldat romà) i va arribar a tenir el grau de centurió. Veient com perseguien els cristians i aquests perseveraven en la seva fe , ell es va convertir al cristianisme prenent el nom d’Anastasi.
Perseguit per haver-se convertit al cristianisme, l’any303 el detingueren i després de passar per Caesar Augusta (Saragossa), el van traslladar a Baetulo (Badalona) on el tancaren a la presó que es trobava al carrer Fluvià . Sortí de la presó per morir degollat, el dia 11 de maig de l’any 305. Al segle XIX, trobaren una caixeta amb les restes de sant Anastasi a unes excavacions que es feren al carrer Fluvià , les seves relíquies es guarden a la parròquia de Santa Maria on es venera el sant.

La devoció badalonina al sant ve donada principalment perquè l’any 1885 es declarà una epidèmia de còlera a la ciutat de Badalona. Els veïns del carrer del Pinsell , s’encomanaren al sant i li prometeren que si els lliurava de l’epidèmia canviarien el nom del carrer i li posarien el nom del sant. A partir d’aquell moment ja va remetre l’epidèmia i no va morir ningú més a causa d’aquesta malaltia.
Des de les hores el carrer porta el nom del sant i cada any es guarneix de flors la fornícula construïda per lloar al sant, que hi ha a l’entrada del carrer.

Sant Anastasi a la parròquia de Santa Maria

dilluns, 10 de maig del 2010

PEL MAIG CADA DIA UN RAIG

Matí a les 7 a.m. del dia 9 de maig

Hem començat el mes de maig amb un seguit de pluges intermitents i no hi ha manera de poder veure el sol com s’enlaira sortint del mar.
Cada dia a les 7 del matí em dirigeixo al balcó per fer la meva fotografia habitual, com podeu veure el sol no hi és. Els núvols no deixen que sigui visible.
Després de la meva fotografia m’estic una hora , hora i mitja, llegint els diferents blogs que segueixo , algunes vegades no sé quin comentari posar i ho deixo per escriure’l més tard.
Quan veig que són les 8,30 am ,em disposo a sortir de casa per anar a esmorzar al bar , llegir el diari i comentar alguna notícia amb els tertulians que esmorzen a la meva taula. Cada dia em costa més llegir el diari, les discussions amb els tertulians són més dispars i em trobo que la premsa només parla de prohibicions i amenaces . Em plantejo no llegir el diari ni mirar les notícies. Malgrat digui això sempre acabo llegint diversos diaris al dia.


El dimoni plantat a punt de ser cremat

A les 10 am , començo a caminar acompanyat de la meva càmera i faig un passeig per la vora del mar, sempre solitari, la meva dosi sociable ja la tinc coberta amb l’esmorzar. Ara és el moment de contemplar amb els meus ulls interiors i exteriors , el mar, les ones, la gent que passa, els gats solitaris, les negres merles amb els seus becs vermellosos,i....caminant , caminant em trobo que ja han “plantat” el dimoni que han de cremar avui, dia 10, a les 10 de la nit vigília de sant Anastasi copatró de Badalona , una tradició que va començar en la postguerra sota el règim del “nacional-catolicisme” i que amb la democràcia ha esdevingut la festa més gran de la ciutat restant-li importància a la Festa Gran d’estiu, el 15 d’agost. L’Ajuntament socialista s’ha abocat a celebrar les Festes de Maig i tots els barris de la ciutat fan balls i festes populars.

Nespres de Callosa de Sàrria (Alacant)

Badalona com la majoria de pobles i ciutats té un vocabulari localista, hi ha una fruita que en català generalment rep el nom de nespra i a Badalona li diem micaco ( paraula que també trobem al diccionari de la IEC). Fa una anys un pagès de Badalona em volia convèncer que el micaquer i el nesprer eren dos arbres diferents , la veritat mai he pogut veure la diferència per més que el bon home m’ho volgués demostrar, les dues varietats tenen la mateixa estructura de les fulles, el mateix color , forma i gust acidular dels fruits i reben el mateix nom botànic (Eriobotrya japonica) . Durant aquesta setmana de maig és la fruita predilecta de la meva dieta.
Actualment a Badalona, amb la explosió democràtica de les “festes populars”, després de la “crema del dimoni” celebren el Ball del Micaco a la plaça de La Plana.